La proposta del president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, de prohibir l’accés a les xarxes socials als menors de setze anys ha situat al centre del debat públic una qüestió incòmoda però ineludible: fins a quin punt l’Estat ha d’intervenir per protegir els adolescents dels riscos associats a l’entorn digital. La iniciativa s’inscriu en un context internacional en què diversos països occidentals han començat a qüestionar obertament el model actual d’accés lliure i autoregulat a les plataformes digitals, especialment pel que fa a la infància i l’adolescència.
Tot i que els detalls concrets de la proposta encara no han estat desplegats normativament, el plantejament general apunta a establir una edat mínima legal per accedir a determinades xarxes socials, amb obligacions reforçades de verificació d’edat i una responsabilitat més gran per part de les plataformes. En aquest sentit, Espanya se suma a una tendència creixent encapçalada per Austràlia, però també present a França, Portugal, Dinamarca o el Regne Unit, que parteix d’una idea clau: les plataformes ja no poden ser considerades simples intermediaris neutrals, sinó actors amb responsabilitats específiques sobre els efectes dels seus productes.
L’experiència australiana és especialment rellevant perquè estableix una distinció clara entre tipus de serveis mitjançant una definició funcional de què s’entén per xarxa social. Des del 10 de desembre de 2025, les plataformes subjectes a restricció han de prendre mesures raonables per impedir que menors de setze anys creïn o mantinguin comptes actius. La prohibició afecta principalment plataformes de xarxes socials amb contingut algorítmic i interacció oberta (Facebook, Instagram, Reddit, Snapchat, TikTok, Twitter (X), Threads, Twitch, Kick i YouTube), mentre que en queden exclosos serveis de missatgeria privada o aplicacions amb finalitats educatives o infantils específiques (WhatsApp, Google Classroom, Messenger, YouTube Kids, Pinterest, Steam, entre d’altres). Una llista que es manté oberta i actualitzable. Més enllà del catàleg concret, la legislació australiana introdueix un criteri estructural. Queden subjectes a restricció les plataformes que compleixen tres condicions simultànies: (i) que la seva finalitat principal o significativa sigui la interacció social en línia entre usuaris; (ii) que permetin establir vincles o interactuar amb altres usuaris; (iii) que autoritzin la publicació de contingut. Aquest enfocament suggereix que el problema no és tant l’ús d’eines digitals en general, sinó determinats dissenys orientats a maximitzar el temps de connexió i la intensitat de la interacció, sovint sense tenir en compte la vulnerabilitat dels usuaris més joves. Per tant, el rellevant no és tant l’edat de l’usuari com el disseny del producte.
La qüestió central, però, és si les circumstàncies justifiquen una intervenció d’aquesta naturalesa. L’evidència empírica disponible més recent ha contribuït a identificar efectes causals de les xarxes socials sobre la salut mental. Un treball especialment influent, publicat a l’American Economic Review per Braghieri, Levy i Makarin, explota la introducció progressiva de Facebook als campus universitaris nord-americans com un experiment quasi natural. Aquest disseny permet identificar efectes causals i mostra que l’accés a la plataforma deteriora de manera significativa la salut mental, amb increments en símptomes de depressió, ansietat i trastorns mentals greus, especialment entre dones joves, així com efectes negatius sobre el rendiment acadèmic i la satisfacció vital.
Aquesta evidència s’insereix en un panorama més ampli. Estudis recents basats en l’expansió de l’accés a Internet d’alta velocitat han trobat increments en problemes greus de salut mental entre adolescents, inclosos ingressos hospitalaris per autoagressions, amb efectes especialment marcats entre noies. Les revisions de la literatura internacional coincideixen que l’ús intensiu i no supervisat de xarxes socials s’associa de manera robusta amb pitjors resultats en termes de benestar mental, tot i que amb una heterogeneïtat considerable segons el tipus d’ús, el contingut, el disseny de la plataforma i les característiques individuals.
Això no implica que totes les formes d’ús de xarxes socials siguin necessàriament perjudicials ni que qualsevol exposició tingui conseqüències negatives inevitables. Tanmateix, reforça la idea que l’accés precoç i no supervisat a plataformes dissenyades per maximitzar l’atenció pot generar costos reals en termes de salut mental en etapes del desenvolupament en què els mecanismes d’autoregulació encara no estan plenament consolidats.
Des d’aquest punt de vista, una restricció d’edat no és una mesura arbitrària, sinó una possible resposta a una externalitat documentada. El repte és calibrar-la adequadament. Una prohibició general pot ser excessiva si no distingeix entre usos, contextos i plataformes, però la inacció també resulta difícil de defensar davant una evidència cada vegada més sòlida de dany potencial. El debat rellevant no és tant si cal intervenir, sinó com fer-ho de manera proporcional i efectiva.
Aquest gir regulatori també té implicacions rellevants per a la indústria digital. Tot i que els menors no són la principal font directa d’ingressos, moltes plataformes han construït els seus models de negoci al voltant de la captació primerenca d’usuaris i de dinàmiques d’ús intensiu que s’inicien en edats molt joves. Les noves restriccions poden obligar a replantejar estratègies de creixement, disseny d’algoritmes i productes, amb més controls, menys flexibilitat en la personalització del contingut i estàndards de compliment més exigents. En aquest nou escenari, la competència podria desplaçar-se cap a models més responsables, amb menys dependència de la maximització de l’atenció i més èmfasi en la seguretat, la transparència i la qualitat del servei.
En definitiva, la proposta de Pedro Sánchez s’inscriu en una transformació més profunda de la manera com entenem el paper de les plataformes digitals. Tractar-les com a actors corresponsables, i no com a simples canals neutres, obre un debat necessari sobre protecció, drets i incentius econòmics. La clau serà evitar solucions simplistes i avançar cap a una regulació que protegeixi els menors sense renunciar als beneficis socials i educatius d’un entorn digital ben dissenyat.
