La setmana passada vam conèixer que el Tribunal Suprem va desestimar els recursos de l’administració autonòmica del País Basc contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia d’aquesta comunitat, que va declarar la nul·litat de dos aspectes molt rellevants del decret de 2019: la imposició a les VTCs d’un temps d’espera de precontractació de 30 minuts i la prohibició de la geolocalització.
En primer lloc, cal recordar que la Llei de Garantia d’Unitat de Mercat imposa als poders públics que justifiquin els límits o requisits que s’estableixin en relació a l’accés a una activitat econòmica o empresarial en base a alguna “raó imperiosa d’interès general”, és a dir, un motiu que, segons la normativa i jurisprudència europees, permet l’esmentada limitació introduïda, típicament associada a la protecció de l’ordre públic, la seguretat, la salut o el medi ambient. Tot i així, no n’hi ha prou en al·legar aquest motiu, i cal raonar i acreditar la relació directa entre la limitació i el motiu al·legat per imposar-la, a més de ser el menys distorsionant possible d’entre el ventall de limitacions disponibles.
El Tribunal Suprem considera els 30 minuts de precontractació constitueixen “una limitació molt notable per l’exercici d’aquesta activitat empresarial, ja que el client busca la prestació d’aquest tipus de servei en el termini més breu i pel preu més avantatjós possible”. També afegeix que, com que aquesta exigència anul·la la immediatesa de la prestació, dissuadeix l’usuari de la seva utilització, fins al punt de constituir un seriós risc d’expulsió del mercatdels VTCs. En aquest punt, el Tribunal Suprem fa referència a l’informe de l’Autoritat Basca de la Competència, que cita com a “evidència empírica” i precedents els pronunciaments del Consell de Garanties Estatutàries i l’Autoritat Catalana de la Competència, els dos òrgans del Principat que ja van advertir sobre aquesta qüestió, ambdós ignorats tant pel legislador com per l’administració.
És per això que el Tribunal Suprem acaba considerant que aquesta restricció impedeix l’exercici de l’activitat empresarial i és, per tant, contrària a la llibertat d’empresa. A més,tampoc considera que sigui necessària ni adequada per aconseguir la suposada finalitatperseguida, és a dir, el de garantir la precontractació i evitar el frau. Les pròpies aplicacions vigents avui dia ja garanteixen la contractació telemàtica prèvia del servei abans que aquest es presti. La tecnologia ha permès que el temps entre les dues accions es vegi substancialment reduït, en benefici dels usuaris. En relació a la prohibició de geolocalitzar, l’Alt Tribunal reconeix que el fet que l’usuari pugui conèixer la localització del vehicle abans de la contractació és beneficiós pels consumidors, ja que els permet escollir, d’entre els múltiples proveïdors, aquells qui ofereixen menors temps d’espera, augmentant la intensitat competitiva del mercat de transport de viatgers. La prohibició tampoc troba justificació en les raons esgrimides, i per tant no és adequada ni proporcionada.
Com ja vàrem tenir ocasió de comentar, el TJUE encara s’ha de pronunciar sobre diversos aspectes normatius relacionats amb la protecció del taxi per part de les diverses administracions de l’Estat i, més en particular, sobre l’esmentada ràtio de 1 llicència de VTCsper cada 30 de taxis. L’opinió de l’Advocat General ja s’hi va mostrar obertament en contra, però caldrà veure el pronunciament definitiu.
Finalment, els elements restrictius anul·lats al País Basc també estan vigents a Catalunya, que va innovar en matèria de restriccions a aquesta activitat l’any 2019, però el fet que la normativa que les recull tinguin rang de llei, a diferència del País Basc, dificulta el seu control de legalitat, que només l’ostenta el Tribunal Constitucional. Sigui com sigui, el que ara ja sabem del cert és que part de les normatives aprovades i vigents a Catalunya en aquesta matèria son manifestament il·legals.
