La setmana passada McKinsey Global Institute va fer públic un excel·lent informe on analitzava les conseqüències de la nova realitat demogràfica a la que transitarem a causa de la caiguda de la fertilitat a la majoria de països. Actualment, dues terceres parts de la humanitat viu en països amb taxes de fertilitat inferiors a la taxa de substitució de 2,1 fills per dona, necessària per mantenir una població estable a llarg termini. Segons les projeccions de les Nacions Unides, aquest fenomen podria provocar una disminució d’entre el 20% i el 50% de les poblacions en algunes economies importants per l’any 2100. Regions com Europa Occidental, l’Àsia Avançada i la Xina ja experimenten aquest canvi, amb estructures d’edat que passen de piràmides a obeliscs, mentre que la resta del món enfrontarà aquest desafiament en una o dues generacions.
La disminució de la fertilitat, combinada amb una esperança de vida més alta, genera un desequilibri en l’edat de la població. Més persones grans depenen d’una població activa que va minvant, cosa que té una incidència directa en el creixement del PIB per càpita. Amb menys joves entrant al mercat laboral, el creixement econòmic es veu limitat, ja que disminueixen les hores treballades per càpita. Els sistemes de pensions i de salut s’enfronten a una major pressió, requerint fins al 50% dels ingressos laborals per cobrir les necessitats d’una població envellida. Addicionalment, les persones grans consumeixen més en àmbits com la salut, però el consum general tendeix a reduir-se amb l’edat, afectant sectors clau de l’economia.
Davant d’aquesta situació, l’informe analitza una combinació de tres grans palanques per contrarestar els efectes negatius d’aquesta transició demogràfica. En primer lloc, l’augment de la productivitat. La millora de l’eficiència i l’adopció de tecnologies innovadores poden compensar la reducció de la força laboral. Això requereix inversions en capital humà i físic, així com l’estimulació de la recerca i el desenvolupament. Si bé és cert que els augments de productivitat podrien resoldre aquest problema, la magnitud del repte al que ens enfrontem no sembla que faci materialment possible assumir els nivells necessaris.
En segon lloc, l’increment de la intensitat laboral. Els treballadors haurien d’augmentar les hores setmanals treballades o prolongar la seva vida laboral activa, especialment en edats més avançades. Per tant, promoure la participació dels treballadors sèniors i reformar els sistemes de pensions son accions que es reputen com imprescindibles. Aquesta mesura, tot i que efectiva, pot ser limitada per motius de salut o preferències individuals.
En tercer lloc, fomentar canvis en l’estructura demogràfica. Això passaria per polítiques de foment de la natalitat i gestionar de manera efectiva la immigració, factors que podrien ajudar a equilibrar la distribució demogràfica. Tot i això, aconseguir un augment significatiu de la fertilitat ha demostrat ser extremadament complicat, fins i tot en països amb programes de suport substancials. Un exemple son països com Hongria i Corea del Sud, que han implementat polítiques com subsidis per fills i permisos de maternitat prolongat amb resultats encara limitats.
La transició demogràfica no només és un repte econòmic, sinó també social i cultural. La necessitat d’adaptar els sistemes actuals per afrontar aquestes realitats és urgent. Sense accions decidides, les generacions futures heretaran economies menys dinàmiques i sistemes socials insostenibles. Tanmateix, aquesta situació també ofereix una oportunitat per innovar, repensar els contractes socials i construir un futur més equilibrat i resilient.
