En el moment d’escriure aquestes línies, fa poques hores que Zohran Mamdani ha estat proclamat alcalde de la ciutat de Nova York. Fa pocs dies, Rob Jetten, líder dels liberals d’esquerra D66, es proclamava vencedor a les eleccions generals als Països Baixos davant de l’extrema dreta.
Els dos escenaris són electoralment molt diferents, però tenen una cosa en comú: un polític jove amb moltíssim carisma. Les victòries electorals depenen de múltiples factors – programa, context econòmic, participació electoral, etc. –, però no podem negar que un líder carismàtic ajuda bastant a guanyar unes eleccions o implementar un programa polític. Ara bé, podem aïllar l’efecte del líder en contextos tan complexos?
La resposta és que sorprenentment sí (però no sempre!). Per il·lustrar-ho, en aquesta columna presentarem idees recents en la literatura acadèmica en economia sobre els efectes dels líders en l’acció política. Concretament, explicarem què ens diu l’evidència sobre el paper de Mustafa Kemal Atatürk en la construcció nacional de la Turquia moderna.
Concretament, hi ha un article científic de Lydia Assouad, professora a la London School of Economics, que analitza l’efectivitat de les visites d’Atatürk arreu de Turquia per estendre el seu projecte d’un estat “modern, secular, i plenament Turc” durant el seu mandat com a primer president de la república de Turquia entre 1923 i 1938.
L’autora utilitza dos mecanismes ben interessants per intentar quantificar aquest efecte: d’una banda, identifica totes les parades no-previstes d’Atatürk en les rutes que tenia planejades arreu de Turquia. Per exemple, via documents històrics, identifica totes aquelles ciutats on va fer nit abans d’arribar al seu municipi de destí principal.
D’altra banda, analitzant els censos municipals, identifica el nombre de noms propis en “Turc pur” – Öztürkçe – com a resultat de la reforma gramatical impulsada per Atatürk. Així, com que la ciutat on parava a fer nit el president era gairebé aleatòria, pot observar si aquesta visita generava un augment en el nombre de “noms patriòtics” en aquelles ciutats.
I, efectivament, troba un efecte positiu: una visita d’Atatürk genera un increment del 10% en el nombre de “noms patriòtics” en la ciutat corresponent. Ara bé, Assouad troba que, mentre que la presència del president és un factor important, el que acaba tenint més pes en la construcció d’una identitat turca és que les elits locals van arrenglerar-se amb Atatürk en aquest procés mitjançant la implementació d’organitzacions polítiques i culturals com les “Cases del Poble” o els “Cors Turcs”.
Així, aquest article ens indica dues coses: primera, un líder carismàtic és un actiu important en projectes de construcció política o nacional. Decidir el nom d’un nounat arrel d’una visita d’un líder polític indica una afiliació emocional important amb el projecte. La segona és que l’autora aporta evidència empírica sobre una tensió important en els projectes polítics: convèncer a les masses o convèncer a les elits? En el cas d’Atatürk i la construcció nacional turca, l’autora troba que l’efecte més important ve donat a partir de poder convèncer les elits locals del nou projecte.
Com sempre acaba passant amb les ciències socials, els resultats no sempre es poden extrapolar al cent per cent a casos similars. Les característiques de la Turquia de principis del segle XX tenen poc a veure amb el context novaiorquès o les dinàmiques socials als Països Baixos actualment. Però sí que indiquen que el carisma sembla que sempre ha estat necessari, però mai suficient.
