La presidenta del Madrid comunitat autònoma -de l’Espanya DF, com ells mateixos somien- fa temps que ha convertit Barcelona en una referència -en una competència- a abatre. En una referència maligna obsessiva, quasi patològica. Isabel Díaz Ayuso fa trampa. Una trama cruel. Perquè sempre atribueix els presumptes mèrits que fan créixer Madrid a les polítiques “de llibertat” que practiquen l’ajuntament i el govern autonòmic en mans del Partit Popular. Com si Madrid no fora, també, el centre preferent de les inversions i les polítiques econòmiques i de tot pèl de l’Estat. Com si Madrid no s’haguera convertit en l’ull d’un huracà centrípet i centripetador.
Segons dades estadístiques dignes de tot crèdit i tal com han denunciat algunes plataformes que lluiten contra l’Espanya “vacía”, la població de la comunitat de Madrid ha augmentat en quatre milions de persones en les darreres sis dècades i ja és la mateixa que la de les vint províncies que la circumden plegades a Castella i Lleó, Extremadura i Castella-la Manxa. La taca s’escampa i les conseqüències de les polítiques dites “generals” de les dues darreres dècades han accentuat encara molt més la superpoblació de la capital de l’Estat i la despoblació de tot el centre peninsular. Unes polítiques que es basen i s’articulen a l’entorn de la concentració de tots els poders i totes les activitats -econòmiques, financeres, culturals- en la capital de l’Estat.
Els mèrits dels governs de la capital i de la comunitat madrilenyes són molt discutibles. Com també es poden qüestionar els defectes de les administracions de les altres zones. És obvi que n’hi ha, però, al costat de la força fagocitadora de l’Estat no són tan determinants.
I malgrat tot, malgrat aquesta tendència tan assoladora, de vegades hi ha notícies que podrien sorprendre. Com ara les darreres dades que fan referència al creixement econòmic. El PIB de Madrid va créixer en els primeres dues dècades d’aquest segle una mitjana de l’1’8 per cent. A Catalunya aquest creixement s’aprimava fins a l’1’1 per cent. La tendència, doncs, era irrebatible, però es va capgirar fa dos anys. El 2024, segons l’Institut Nacional d’estadística, el PIB de Madrid va créixer el 3’3 per cent, mentre que el català arribava a 3’6 per cent. En aquest cas, les dades no són d’una instància estatal sinó pròpies de cada govern autònom.
La victòria no convida necessàriament a tirar coets, perquè és bastant evident que el pes d’algun sector clau -més clau en el cas català- com el turisme ha ajudat a decantar la balança. Però també hi han contribuït altres factors que podríem consolidar més sòlids, com ara les exportacions, que en el cas de Madrid representen el 13 per cent del total espanyol i en el de Catalunya dupliquen aquesta xifra exactament per dos.
Potser aquest creixement anual és només una anècdota, una excepció que només es pot confirmar com a regla en els pròxims anys. En tot cas, el model madrileny també té limitacions, fins i tot amb la col·laboració entusiasta anual de l’Estat, que s’ha mantingut amb els governs de Pedro Sánchez.
Si entrem, ni que siga parcialment, en les lògiques tramposes d’Ayuso, també és cert que cal analitzar igualment les pròpies responsabilitats. Les traves i els obstacles que les diferents administracions públiques a Catalunya -que se superposen amb un sistema que podríem definir com a lasanya- segreguen i encadenen per regular, sovint fins al deliri, l’activitat econòmica.
Fa poques setmanes el president de la Generalitat va fer una conferència a Madrid en la qual va demanar a la cúpula de l’empresariat espanyol que confiaren en Catalunya. Les confiances -fins i tot tan aspres i condicionades com les que busca Salvador Illa- s’han de guanyar. Isabel Díaz Ayuso exagera quan demana a la Generalitat que “deixe d’asfixiar les empreses catalanes”. Però, sense arribar al seu nivell de festa i comboi, té una part de raó. Illa va garantir als grans empresaris espanyols que “el procés” ha mort. I amb això el mataprocessos es pensava que tot quedava aclarit i resolt. Però es planteja el president de la Generalitat què passa quan una empresa es vol establir a Catalunya? O pitjor encara, a Barcelona? Burocràcies administratives, traves de tota mena, pressió fiscal… Si Salvador Illa vol consolidar el creixement del PIB català, hauria de fer una reforma profunda -no anunciar-la- en tot el sistema regulador de la seua administració. I potser -ai!- canviar de companys de viatge. A Madrid no cal. Allà ja prenen cafè amb llet a la plaça Mayor.
