Quan Steph Curry va començar a triomfar a l’NBA, allà pel primer terç de la dècada passada, els genis del màrqueting van embogir. Shaquille O’Neal, Tim Duncan i Lebron James eren éssers humans gegantins, atletes inigualables, físicament oposats a la immensa majoria dels fanàtics. El xef, però, era petitó, esquifit i gracioset. Els nens que juguen a la pista, a diferència de les anteriors cares de la lliga, s’hi veien reflectits; podien ser com ell. Les seves vambes Under Armour van ser un èxit de vendes durant anys i panys, i tots els nanos es passaven les tardes llançant triples com el seu ídol, més mundà que el dels seus germans grans. Ara, per molt que hom s’assembli de cos a Curry –més que als altres, com a mínim– , si la fa volar des de 9 metres, el més segur és que no arribi ni a tocar cistella. És una lliçó que hauria d’aprendre Emmanuel Macron: els cops d’efecte estan reservats per als millors; i veure’ls per la tele no significa que puguin ser replicats.
L’horrorós mapa marró dels resultats electorals del 9-J a França va ser la darrera empenta però, amb tota seguretat, el llogater de l’Elisi sospesava feia temps un moviment per sacsejar un panorama polític a la Cinquena República que cada cop li era més desfavorable. I ho feia mentre no es treia del cap les tombarelles del seu veí del pis de baix –normalment subaltern, geperut i malcarat; ara alt i guapo i estimat per Finlàndia–, que no només va endurir la seva base de votants assetjat per acusacions de corrupció; sinó que ho va fer sense moure un dit i, a sobre, de moscosos. La convocatòria d’eleccions legislatives, per al cap d’estat francès, és la seva particular acrobàcia. Les enquestes –i el retorn de les grans veus de l’establishment econòmico-mediàtic a fórmules caduques i disfuncionals de control de l’amenaça ultra–, però, no auguren que caurà dempeus. Més que de Pedro Sánchez, a Macron li està quedant cara de David Cameron.
Les hipòtesis als mitjans francesos són diverses. Uns plantegen que unes parlamentàries a dues voltes garanteixen una victòria dels partits democràtics, atès que molt més de la meitat del votant francès odia prou Le Pen per donar el seu suport a qualsevol que s’hi oposi. La carta frontpopulista de les esquerres va per aquest camí, tot i els raonables dubtes al voltant de la figura de Jean-Luc Mélenchon. Altres, en la línia del Financial Times –i, per tant, de la banca europea– que un any i mig al Consell de Ministres, a on hauria de posar a prova les seves desbarrades inaplicables sota la llei comunitària, cremaria tant l’operació Le Pen que Rassemblement National seria una marca inservible de cara a les presidencials del 2027. Un argument, valgui la tangent, que pot servir per a l’extrema dreta catalana. Però no per fatxes: per idiotes.
Giorgia Meloni, però, ja ha rebatut aquesta hipòtesi: sense molt de soroll de fronteres enfora i acatant el que diuen Unicredit i Intesa Sanpaolo, un govern ultra pot fer totes les devolucions en calent que vulgui i carregar-se mig estat del benestar. El PP europeu està prou desesperat per pactar a la seva dreta per legitimar qualsevol opció, i l’únic que ha de fer el feixista de torn és guardar-se les lloes a les SS per al sopar amb els amics. La sucursal francesa del partit de Von der Leyen ho ha deixat clar aquesta mateixa setmana, amb el seu líder Eric Ciotti obrint la porta a una entesa amb RN –una valoració, val a dir, que ha fet esclatar tota l’orgànica d’un gaullisme en franca erosió–.
Sigui com sigui, l’encaix argumental no sembla convèncer els alts funcionaris de Brussel·les, i mitjans i think tanks d’abast continental ja avancen l’absolut terror que s’observa als passadissos de la Comissió. Fa por un govern ultra a qualsevol país; però més encara a França, quan París havia estat el cap i casal del projecte d’integració econòmica, financera i comercial europea que la CE ha fet seu els darrers cinc anys. A les portes de les converses per a una futurible nova mutualització de deute, en aquest cas per endurir les fronteres militars de la Unió i accelerar la defensa conjunta enmig del conflicte a Ucraïna, els oficials comunitaris han d’estar malparlant contra el president de la República amb tota la rancúnia que pugui cabre al cos d’un belga. Els mercats únics de telecomunicacions i finances, les infraestructures conjuntes, les regulacions empresarials… Identitat i Democràcia els vol per a si mateixos, en una Europa de nacions que pensi en conjunt com menys, millor. Un govern lepenista posaria contra les cordes l’Europa de Jacques Delors, justament quan els follets federalistes –socialdemòcrates tots ells, més faltaria– més a prop la veien.
