Treballar el camp s’ha convertit en un viacrucis o en una afició per a rendistes urbans amb capritxos rurals. Les manifestacions que aquests dies han encadenat els pagesos catalans, lligades a les que han brotat en diversos estats de la Unió Europea, han obtingut més resposta que mai, tot i que en aquesta ocasió els sindicats n’han quedat una mica al marge. Les protestes del camp remarquen amargament que la pagesia és la que alimenta tots els altres oficis, que l’administració els complica l’existència fins a límits insuportables, que pateixen competències deslleials de productes que compten amb la complicitat de les institucions comunitàries i que, a més, ells són “els guardians d’aquesta terra i de l’entorn natural”, una obvietat que els incendis ens recorden cada estiu.
Els punts que reivindica el sector demanen reduir la burocràcia, preus justs pels seus productes, prioritzar la sobirania alimentària del nostre país, revertir l’Agenda 2030, ajuts i mesures reals per a la sequera, bonificació en l’adquisició del gasoil, revisió de la llei de benestar animal, limitació de les imposicions de les lleis ambientals sobre el sector primari, control efectiu i coordinat de la fauna salvatge, aprovació d’una llei de protecció a la pagesia, millora de la gestió de l’aigua i impuls i ajuts a tota la ramaderia extensiva.
La majoria d’aquests punts no depenen de la Generalitat i ni tan sols de l’Estat espanyol, sinó que entren dins les competències de la Unió Europea, que, òbviament, es mou pels interessos dels estats membres. En l’àmbit del primer sector qui hi té més pes per a definir la Política Agrària Comuna ha estat tradicionalment França, que mira relativament cap als seus pagesos, però que alhora busca de preservar equilibris amb el Magrib i altres països, en competència directa amb els productors mediterranis.
L’agricultura a Catalunya no ha deixat de perdre pes en els darrers anys. El Producte Interior Brut espanyol va créixer el 2023 el 2’1 per cent, mentre que el del sector primari va baixar el 8’2 per cent. És només una dada. Si ens referim a l’ocupació, el descens en el percentatge és dramàtic. Tant com l’envelliment dels treballadors. Les xifres encara són més aspres al País Valencià, on als anys cinquanta el camp ocupava el 50 per cent de la població activa i on ara no supera el 2 per cent. La caiguda del cultiu de la taronja ha estat dràstic, amb arbres arrancats en la majoria de les plantacions.
Les característiques de la propietat tant a Catalunya com al País Valencià, on el regadiu s’ha articulat històricament en camps de dimensions reduïdes, explica una part del drama actual. Com també ha agreujat la situació el fracàs del cooperativisme que va impulsar el franquisme en terres valencianes. La majoria dels pagesos als anys seixanta van voler un futur menys agre per als seus fills. Les noves generacions van abandonar el camp a partir dels setanta. Els qui s’hi mantenen són exactament l’excepció en la majoria de les comarques. La situació que descriu Alcarràs és un reflex tardà del que va passar al País Valencià ara fa tres o quatre dècades.
Requerit sobre un problema carregat de complexitat, l’altre dia un economista de renom mediàtic va afirmar que una banana de l’Equador val molt menys al mercat d’Hamburg que un plàtan canari. La sopa d’all, descoberta. La pregunta òbvia és quins costs aguanta el primer i quins el segon. Quines directrius -pesticides, drets laborals, condicions en la recol·lecció i el transport…- ha d’acatar el segon i quines el primer. La Unió Europea no pot obligar tercers a complir segons quins requisits que per a ella són importants, però sí que pot marcar condicions en les importacions. Encara que en aquest àmbit s’imposen altres interessos. Per a la UE l’agricultura espanyola és una molèstia a la qual el govern de Madrid va de renunciar des del ,oment de l’adhesió perquè obté de la relació comunitària uns altres avantatges.
Si es repassen les demandes de la pagesia catalana des d’una perspectiva fatalista, la Generalitat no pot empomar-ne els punts més importants. O bé perquè no són de la pròpia competència, o bé perquè li causen massa complicacions o bé perquè no són políticament correctes. Per a les altres administracions, el camp -i sobretot, el camp català- para massa lluny. A tot estirar diran que sí a les demandes en general i després deixaran passar el temps i que la realitat debilite encara més el sector. Això, en el millor dels casos. En el pitjor, faran com el vicepresident econòmic de la Comissió Europea, Valdis Dombrovskis, que va negar que el comerç amb tercers tinga un impacte negatiu en el sector. Segons el vicepresident, “a la Unió Europea hem fet ja molts estudis sobre els acords de lliure mercat de la UE, i el que veiem és que el seu impacte acumulatiu per al sector agrícola és positiu”. Encara sort, perquè, si arriba a ser negatiu, no quedaria ni un brot.
Els interessos de la Unió Europea -econòmics, polítics i estratègics- no beneficien l’agricultura catalana. No beneficien l’agricultura pròpia en general. Per al govern espanyol, la molèstia que li poden suposar els pagesos és ínfima. En el cas de la Generalitat, el seu nivell competencial no és determinant.
El camp català hauria de reflexionar canvis a favor de les tendències que ara el debiliten. Des de la grandària de les propietats fins a les possibilitats del model cooperatiu ben gestionat. La Generalitat hauria d’impulsar aquestes millores de manera eficaç. Igualment, hauria de deixar de contribuir al model burocràtic lasanya, i reduir les pròpies traves administratives. No serà gens fàcil, però l’alternativa és que ens alimenten els altres i deixar el camp com un erm.
3 
