Sembla que han passat mil anys des d’aquell parany del “constitucionalisme” espanyol. Quan la semàntica tramposa servia per trobar coartades de progrés polític que intentaven camuflar el nacionalisme banal de sempre. I no en fa tant. En aquells moments els partits que s’apropiaven del terme –els partits “constitucionals”– feien un bloc homogeni i acusaven l’independentisme català de reivindicar i perpetrar “lo que divide a los catalanes”.
Aquell parany de “la división” ha quedat aquests dies en una evidència descarnada amb la imatge de l’alcalde de Badalona intentar aquietar una de les dues faccions –la mateixa que ell ha inquietat– en què s’ha dividit la ciutat. Són les dues mateixes faccions –els dos fronts– en què s’ha trencat la política espanyola i una part de la societat. No tota. Encara sort, perquè, el frontisme espanyol quan s’agita acaba com acaba…
“Lo que divide –ara– a los catalanes” és la immigració. Hi ha una part de la societat catalana que vota diferents opcions, però que es mira “els nouvinguts” –en la semàntica amable, ingènua i contraproduent tan en voga– entre el recel i la ira. Quanta gent comparteix en part o del tot aquests sentiments? Es fa difícil de dir, es fa de mal dir, però, en tot cas, no són pocs. I no tots voten el PP, ni VOX, ni Aliança Catalana. La societat, sí, està dividida en aquest àmbit, encara que els que es mobilitzen en siguen només una part ínfima i la realitat global incloga tots els matisos entre el blanc i el negre.
Ara un “constitucionalista” –el “constitucionalista” García Albiol– ha dividit la seua ciutat. I ha fet caure tota la gravetat del problema i la tensió sobre dos centenars d’immigrants en unes condicions que no voldria ningú dels qui els increpen.
La immigració s’hauria d’abordar sense aquestes ires. En fred. Per poder-ho fer caldria separar-la en dos àmbits. El que marca les necessitats professionals de Catalunya –o d’Espanya– i el que determina la solidaritat humana. En el primer grup caldria fomentar la contractació en origen segons les demandes del mercat laboral. En el segon caldria atendre, en la mesura de les possibilitats que pot assumir la nostra societat, els casos desesperats que es deriven de conflictes polítics greus i de guerres.
No és possible aspirar a cobrir les necessitats humanes de milions de persones que pateixen condicions molt més precàries que les que viuen en aquesta part del món i que aspiren a instal·lar-s’hi.
La política i la diplomàcia espanyoles han fallat en els dos àmbits. Potser haurien quedat desbordades per una realitat incontrolable del tot, però ni tan sols ho ha intentat. Han fracassat per falta d’intel·ligència, de cultura democràtica, de talent socioeconòmic. Els governs espanyols –els uns i els altres, els d’abans i els de després– només serveixen per intentar calmar el govern del Marroc, conservar Ceuta i Melilla i mirar que el tap humà que regula aquell govern magrebí no siga tan hostil.
La constatació palpable d’aquest fracàs és el “constitucionalista” Xavier García Albiol. I encara més, la part dels badalonins que li fan costat en una hostilitat que no porta enlloc. “Lo que divide a los catalanes” és una política immigratòria nefasta, un bonisme contraproduent i uns dirigents polítics que fan servir aquesta qüestió tan fràgil com a ariet. D’aquesta manera, les necessitats laborals no queden ateses i la solidaritat humana serveix de ben poc. Els empresaris es queixen que no cobreixen les vacants per falta d’aptituds professionals. I centenars de badalonins desitgen que un grup d’immigrants indefensos passen la nit més freda de la tardor a la intempèrie davant la porta d’una església que no s’obri. Així les coses, hem arribat al punt en què “lo que divide a los catalanes” ara mateix és el grau d’humanitat.
