Tots els intents que han anat desgranant les diferents administracions per facilitar el lloguer i la venda més assequible de pisos han fracassat. Clarament, asprament, concisament: tot plegat ha estat un fracàs. Els diferents líders i partits hi poden adduir que ells ho han fet amb la més bona de les intencions. Se’ls pot respondre que els camins de l’infern n’estan empedrats, de bones intencions. En aquest cas concret, potser ni això, perquè totes les estratègies han estat sempre definides des d’una escassa volada partidista. De vegades, dins una espiral sòrdida de competència per la llargària urinària.
No cal ser gaire agut per arribar a la conclusió que un dels problemes més greus que ha d’encarar la gent jove és la impossibilitat de fer front als preus immobiliaris. La conclusió amarga que se’n deriva és inevitable. Això en retarda l’emancipació. I les conseqüències d’aquesta dependència allargada excessivament generen un malestar personal i social comprensible.
El problema és complex. Perquè hi conflueixen molts elements. Per intentar resoldre’l caldria un esforç polític considerable, però el punt de partida és inesquivable: hi és necessari el màxim consens i assumir que qualsevol opció no obtindrà resultats immediats. Per tant, cal considerar inevitable un període sense resultats tangibles i amb una mala maror social en augment que no és gens fàcil d’assumir en un món en què els polítics es mouen a base d’anuncis impactants i de mesures de curt abast.
Siga com siga, és indiscutible que les presumptes teràpies que fins ara hi han aplicat les administracions no han funcionat. Perquè ara estem pitjor que fa anys i perquè res fa pensar que d’ací a uns anys estarem millor que ara.
És una consideració de part, sí, però en tot cas l’opinió dels promotors immobiliaris és important. Més encara, determinant. Si no és que els responsables polítics d’aquest país consideren que el dret a l’habitatge justifica l’expropiació total de la propietat privada.
Segons l’Associació de Promotors de Catalunya, el 20 per cent dels projectes prevists per al sector al nostre país han acabat desviant-se cap a Madrid o Andalusia, on les legislacions són més favorables als seus interessos. Això és una fuga es mire com es mire. I no es pot parlar de dúmping ni de competència deslleial. Les regles de joc a Catalunya són les que són i s’han anat establint des de la convicció que promotors o propietaris, sense excepció, són uns especuladors. Uns voltors.
Quan algú actua des d’aquesta percepció, és lògic pensar que les regles que se’n derivaran perjudicaran aquesta part. N’hi haurà que n’estaran ben contents. D’acord. Des del seu punt de vista, és lògic que la maldat siga castigada, però això farà baixar els preus de la compra o el lloguer? Des d’aquesta convicció, el preu de la propietat i dels lloguers millorarà?
Si els promotors immobiliaris no promouen res, els propietaris de solars decideixen no vendre i els llogadors renuncien a llogar i es decanten per la hibernació a l’espera de temps millors, el resultat final serà els que esperaven els responsables polítics?
Segons la mateixa Associació de Promotors, dels 1.700 milions executats al sector durant el primer semestre d’enguany, la majoria “s’han destinat a hotels, residències d’estudiants i altres actius alternatius”, que els causen molts menys maldecaps i els asseguren una rendibilitat menys problemàtica. La falta d’inversió en la venda i el lloguer de pisos en redueix, òbviament, l’oferta. Si la demanda augmenta, quina conclusió se’n pot derivar?
El control en el lloguer ara a Catalunya és total, però qui n’és el benefici per a qui pretén llogar si no pot fer-ho? Durant el segon semestre de l’any passat els nous contractes de lloguer van reduir-se el 20 per cent a Catalunya. Per contra, s’ha disparat el lloguer temporal i el d’habitacions, que la Llei d’Arrendaments Urbans no regula. Amb uns preus desbocats. Si la llei es reforma perquè encara siga més rígida i arriba on no arriba ara, això animarà els llogadors o els dissuadirà més encara?
Desregular el sector immobiliari potser no és la millor solució per al problema, però mantenir la implacable i justiciera regulació actual on ens porta?
