Després de l’esclat d’emocions viscut divendres passat en saber-se el resultat de l’OPA de BBVA cap a Banc Sabadell, el cap de setmana ha servit per anar endreçant les idees i normalitzant, de nou, el panorama bancari al nostre país – que ara sabem que es manté inalterat. Malgrat el resultat va causar una gran sorpresa col·lectiva perquè es donava per descomptat que es creuaria el llindar del 30% de participació en el bescanvi d’accions – i em disculpareu la fatxenderia – jo m’esperava la desfeta; de fet, n’estava tan convençut que tenia un parell de juguesques d’un sopar a canvi d’aquest desenllaç. No és perquè tingui una capacitat d’anàlisi superior a la d’altres opinadors ni perquè disposés de cap informació privilegiada. Senzillament perquè, pel context professional, m’ha tocat tractar de prop amb totes les entitats financeres. Tal com passa amb els companys de feina, a base de tractar-los s’acaba desenvolupant una certa visió sobre debilitats i fortaleses de cadascú – i la debilitat del BBVA trobo que és la manca de diplomàcia i una certa tendència a l’oportunisme, mals companys de viatge per una operació que, pel seu impacte potencial, resulta sensible a l’opinió pública.
Hi ha diversos elements d’aquesta operació que la feien del tot inviable. El primer d’ells és allò que anomenem “cultura d’empresa”. No necessàriament hi ha una cultura que puguem considerar bona i una altra de dolenta, però és una evidència que l’entitat que havia de ser absorbida i la que proposava absorbir tenien visions diametralment oposades del que és la banca: de fet, el BBVA utilitza sovint l’expressió “el negoci bancari”, expressió que mai veureu utilitzar a Sabadell. No és que no sigui un negoci pels vallesans – evidentment estem davant d’una empresa amb ànim de lucre, però tot plegat es tradueix en si es busquen els nínxols de mercat que permeten major rendibilitat bancària, encara que siguin inconnexos o remots (una sucursal a Turquia, una altra a Mèxic, oficines per captar fortunes llatinoamericanes, algun vincle amb Bilbao…) o es traça un perímetre coherent i s’intenta maximitzar el resultat dins d’aquest perímetre, malgrat això impliqui renunciar a un major resultat en termes absoluts. El perímetre de Banc Sabadell és clarament el teixit productiu nacional, i ho fa tan bé com pot dins d’aquest perímetre, però per descomptat no té els múltiples que poden generar les fortunes llatinoamericanes. BBVA no va acabar d’explicar, o almenys jo no ho he entès, quin era el projecte d’integració estratègica que proposaven: convertir a les pimes catalanes en un satèl·lit al mateix nivell que la sucursal turca, la mexicana… i controlar tota la galàxia des de la “City de Madrid”? El preu de bescanvi d’accions pot ser un indicador rellevant sobre si vendre o no vendre, però no deixa de ser una fotografia a dia d’avui. La decisió implicava projectar el futur: d’aquí a uns anys, a quina entitat li anirà millor? I demanar aquest exercici de futurologia als accionistes sense que hi hagi un projecte estratègic coherent i amb un fil conductor clar ha estat una mala idea.
Un altre dels errors que penso que compartiran totes les anàlisis de la situació viscuda és la nul·la interlocució amb les parts interessades. L’adjectiu “hostil” és una pedra a la motxilla de l’OPA, i requereix moltíssima mà esquerra, tacte, diàleg i diplomàcia. BBVA va anunciar l’OPA hostil sense abans reunir-se amb cap de les patronals catalanes – de fet, amb cap grup d’interès. Anaven en solitari. I això es va entendre com un exercici de “marcar paquet”, de superioritat moral, de tauró que es vol menjar una sardina sense compassió i fent únicament ús de la seva dimensió i força – unes connotacions que no s’han acceptat.
Comença una nova setmana i toca reescriure els projectes en solitari. Sabadell té deures: cal reforçar un accionariat excessivament disgregat, que havia deixat la finestra massa oberta a aquesta mena d’atacs. També ha de rellegir les promeses de rendibilitat que ha fet i veure com aterrar-les, així com analitzar els impactes de les accions que s’han pres enmig de les presses de l’operació – com la venda de la filial britànica, TSB, o l’augment d’operativa que pot suggerir una relaxació dels criteris de risc. BBVA hauria de fer un exercici d’humilitat: digerir que ser gran no equival a tenir la confiança dels particulars i empreses; que, de fet, genera una enorme desconfiança fruit d’una orientació oportunista, on s’ha prioritzat sistemàticament el benefici bancari, que ha estat llegida socialment com a política erràtica i volàtil. I a l’altra banda, un teixit productiu català que ha desactivat una operació que podia ser una vertadera bomba, però que no hauria de tenir tanta dependència de la banca clàssica i hauria de trobar la manera d’incrementar la integració d’instruments no bancaris, per exemple, capital risc o microinversions de particulars.
