La setmana passada la Comissió Europea va fer públics els informes del Semestre Europeu 2025, que ofereixen una exhaustiva radiografia de la situació econòmica de cada estat membre, amb recomanacions en diversos àmbits i les reformes estructurals pendents. En el cas d’Espanya, entre els molts aspectes tractats, destaquen tres àmbits amb un impacte central en la competitivitat i l’equitat: la política fiscal, el mercat de l’habitatge i els obstacles regulatoris a la competència i l’activitat empresarial. Aquestes qüestions, lluny de ser merament tècniques, afecten la capacitat de l’economia espanyola per créixer de manera sostinguda i per garantir una societat més cohesionada.
En primer lloc, l’informe destaca que, tot i la millora del dèficit públic —previst en un 2,8% del PIB el 2025—, aquesta reducció es deu més a l’impuls del cicle econòmic i a la retirada de mesures extraordinàries que no pas a canvis estructurals. La despesa neta creixerà un 4,2%, per sobre del límit recomanat pel Consell, impulsada per la inversió pública. El problema de fons, però, rau en la qualitat i composició del sistema fiscal.
Espanya presenta una tributació sobre el consum inusualment baixa: els ingressos per impostos indirectes representen només el 9% del PIB —enfront del 10,5% de mitjana a la UE— i el tipus efectiu d’IVA és un dels més baixos del continent, a causa de l’ús generalitzat de tipus reduïts i exempcions. El Banc d’Espanya i l’AIReF han advertit reiteradament que aquesta estructura erosiona la capacitat recaptatòria i perjudica l’eficiència econòmica. Alhora, la pressió fiscal recau desproporcionadament sobre el treball: els ingressos procedents de les cotitzacions socials i l’IRPF representen més del 50% del total. En paral·lel, la fiscalitat mediambiental continua sent baixa —1,6% del PIB, davant el 2,0% europeu—, i el sistema tributari i de prestacions socials redueix la desigualtat en menor mesura que la mitjana de la UE. Pel que fa a l’impost de societats, tot i tenir un tipus nominal del 25% —lleugerament per sobre de la mitjana europea del 21%—, el tipus efectiu mitjà és el segon més alt de la UE, amb un 25,7%. Aquest fet, combinat amb un sistema d’incentius poc transparent i complex, pot desincentivar la inversió empresarial, especialment en R+D, on Espanya continua molt per sota de la mitjana comunitària.
L’informe posa de manifest que el mercat de l’habitatge és una de les principals fonts de tensió social a Espanya. Citant dades del Banc d’Espanya – de les quals ens hem fet ressò en aquesta columna d’opinió – , el país acumula un dèficit d’uns 600.000 habitatges, i la proporció de llogaters que destinen més del 40% dels seus ingressos a l’habitatge frega el 40%, mentre que la mitjana de la UE és del 27%. La situació s’explica per múltiples factors: l’escassa promoció d’habitatge nou, la pràctica inexistència d’un parc de lloguer social —només l’1,5% del total, enfront del 9% europeu—, la conversió d’habitatges en allotjaments turístics, i una administració urbanística lenta i fragmentada. A tot això s’hi afegeix una greu manca de mà d’obra en el sector: més del 50% de les empreses de la construcció reporten dificultats per cobrir vacants. La Comissió insta Espanya a culminar la reforma de la llei del sòl, agilitzar els processos administratius i mobilitzar sòl públic. També recomana reforçar el finançament per ampliar l’oferta d’habitatge assequible, especialment per a joves i famílies vulnerables, una mesura clau per revertir la baixa mobilitat laboral interna i l’exclusió residencial creixent.
El document també assenyala que Espanya compta amb un dels marcs reguladors més restrictius de la Unió Europea pel que fa al comerç minorista. L’índex de restriccions regulatòries situa el país amb una puntuació de 2,92, molt per sobre de la mitjana europea, que se situa en 1,70. Aquestes limitacions es manifesten en aspectes com els horaris comercials, l’existència de tributs específics i un entramat administratiu feixuc, que frenen l’entrada de nous operadors i suposen una càrrega desproporcionada per a les petites i mitjanes empreses. La comissió destaca que aquest context regulatori està marcat per l’excés de normatives i la fragmentació territorial. El document assenyala que més del 60% de les empreses espanyoles consideren la regulació com un dels principals obstacles per invertir —un dels percentatges més alts de la UE—. Aquesta complexitat impacta negativament en la productivitat i limita la capacitat de les empreses per expandir-se més enllà de la seva comunitat autònoma.
Finalment, l’informe també remarca la baixa integració d’Espanya al mercat únic: només un 15% del PIB prové del comerç intracomunitari, lluny del 43% de mitjana a la UE. Aquesta dada, combinada amb el baix desenvolupament dels mercats de capitals i el pes excessiu del finançament bancari, evidencia les dificultats de les empreses per créixer, internacionalitzar-se i innovar.
En resum, el Semestre Europeu posa de manifest que Espanya necessita una reforma fiscal que abordi els desequilibris estructurals i millori l’eficiència recaptatòria, una política d’habitatge que combini ambició, agilitat i coordinació, i una aposta decidida per la simplificació reguladora i la integració real al mercat únic. Aquests canvis són imprescindibles per deixar enrere un model amb taxes crònicament altes d’atur, baixa productivitat i desigualtat persistent. L’alternativa és continuar gestionant inèrcies, mentre les oportunitats es dilueixen.
