Aquesta setmana s’ha confirmat la reducció del tipus d’IVA d’aplicació a l’oli d’oliva fins al 0% per part del govern espanyol. Es tracta d’una mesura que pretén combatre les grans pujades de preu d’aquest producte els darrers quatre anys, si bé amb total certesa ja podem afirmar que la mesura serà infructuosa per a aquesta finalitat. La raó és que les causes de l’abrupte increment del preu de l’oli d’oliva són un desajust entre oferta i demanda: en concret, la collita d’olives compatibles amb la producció d’oli ha empitjorat més d’un 35% en els darrers tres anys, o dit d’una altra manera, una de cada tres olives s’han deixat de collir per raons climàtiques: les fortes sequeres, calor excepcional i fenòmens climàtics extrems arreu de la Península són poc agraïts per les oliveres i en tensen la producció. Per contra, la població espanyola té una forta vinculació cultural a l’oli d’oliva i prefereix pagar més pel producte encara que això impliqui estrènyer-se el cinturó en altres qüestions abans que deixar de consumir-ne i passar-se a altres alternatives, com l’oli de gira-sol. En economia, aquest fenomen s’anomena elasticitat de la demanda: un producte amb demanda molt elàstica és aquell pel qual els compradors estan disposats a pagar-ne un elevat sobrecost abans que deixar de comprar-lo, mentre que un producte amb demanda inelàstica farà que la gent el deixi de comprar per poc que s’encareixi.
De nou, el sistema de preus en un entorn d’economia de mercat actua com la febre en una malaltia: és un senyal que ens indica que alguna cosa no funciona bé, i cal atendre les raons de fons en lloc d’obsessionar-se en el senyal. Baixar l’IVA de l’oli és un antitèrmic, i particularment ineficaç: la collita seguirà essent dolenta i els ciutadans seguiran demostrant un comportament elàstic a la demanda d’aquest producte perquè està fortament arrelat culturalment, per la qual cosa és inqüestionable que aquesta mesura tan sols provocarà un augment de preu a raó de l’IVA que s’ha eliminat. En aquest cas, probablement el més oportú era no fer res i deixar que els elevats preus, igual que la febre, facin la seva funció: alertar-nos i provocar una reacció. Quan els preus són alts, passen dues coses de forma quasi automàtica: en primer lloc, incentiven a aquells que no estan produint oli d’oliva, però que tindrien certa facilitat per fer-ho (per exemple, propietaris d’oliveres semiabandonades) per posar-se a fer-ho atrets pels elevats beneficis que poden tenir amb una activitat que ha esdevingut tan cara. En segon lloc, incentiven a aquells qui tenen menys vinculació amb el producte a passar-se als substitutius: per exemple, persones a qui els agrada particularment el vinagre i passen a fer servir vinagre a les amanides per estalviar una mica. Les dues mesures, sumades, resolen el problema: disminueix la demanda, augmenta l’oferta, i hi torna a haver un equilibri entre els que volen oli d’oliva i les ampolles produïdes, una qüestió que s’havia trencat fruit de la forta disminució de les collites. Però reduir l’IVA no només no anticipa aquest nou equilibri sinó que el dificulta, allargant el problema durant més mesos.
No és la primera vegada que observem a casa nostra com la política pretén lluitar contra les lleis de mercat, només per acabar descobrint que són més poderoses que qualsevol modificació fiscal o regulació. Ha passat el mateix, i era totalment previsible que passés, amb el topall dels preus del lloguer d’habitatges: hi havia més interessats en llogar que pisos de lloguer, i l’única solució era aprofitar la dinàmica de preus alts per incentivar a més promotors a construir promocions de lloguer, així com desincentivar els potencials inquilins sobre les zones tensionades i promoure, amb els preus alts, que es fixin en zones amb major disponibilitat. Interferir amb aquesta dinàmica ha trencat el mercat i ha provocat una forta davallada dels pisos de lloguer, de fins al 40% en alguns casos, mentre els potencials inquilins es pregunten bocabadats com pot ser que, com més baixos siguin els preus per llei, més complicat resulti trobar pis.
El comportament dels mercats és previsible i es tracta d’un fenomen ben estudiat, fortament reproduïble. Des de la política seria oportú aprofitar aquestes dinàmiques com a vent de cua, procurant moure’s de tal manera que amplifiquin els efectes de les polítiques públiques que es volen dur a terme. Per contra, massa sovint es pretén lluitar contra el vent de cara, intentant fer que els mercats no funcionin, que es produeixi l’efecte contrari a la inèrcia de l’oferta i la demanda. Aquesta batalla es perd una vegada i una altra. Provoca frustració, sobretot a la ciutadania que no entén per què acaba produint-se el contrari del que s’ha promès. Ho seguirem intentant?
