Hi ha impostos que recauen sobre el present, i d’altres que pesen sobre la història. En aquesta columna d’opinió acostumem a dur a terme anàlisis econòmiques de temes d’actualitat, però de vegades també cal fer una ullada a l’evidència empírica que ens proporciona la història econòmica sobre fets del passat, i que ens poden ensenyar lliçons rellevants de cara al futur.
Un treball recent analitza amb una precisió fascinant com un impost en aparença simple —la gabella sobre la sal a la França de l’Antic Règim— va contribuir a encendre el malestar popular i va esdevenir un motor fonamental de l’agitació que culminaria amb la Revolució Francesa. La gabella era un impost obligatori sobre un bé de primera necessitat, i no només era altament impopular, sinó profundament desigual: segons la regió, la taxa podia variar enormement, creant diferències territorials extremes. Mentre algunes zones podien obtenir sal gairebé lliure d’impostos, d’altres, com les províncies centrals, la pagaven a preus molt més elevats. Aquest sistema, herència d’una política fiscal fragmentada i arbitrària, va generar greuges profunds entre la població. L’any 1780, els ingressos fiscals de la monarquia francesa provinents d’aquest impost s’enfilaven fins al 22% dels ingressos totals.
Els autors analitzen l’impacte concret d’aquesta desigualtat impositiva en el nivell de disturbis socials. Utilitzen un conjunt de dades amb milers d’episodis de disturbis recollits i mostren com creuar una “frontera fiscal” —és a dir, passar d’un municipi amb fiscalitat reduïda a un amb fiscalitat elevada— augmentava la probabilitat de disturbis en un 73%. Aquest efecte es fa més fort amb el temps: l’impacte dels impostos sobre els disturbis augmenta significativament a mesura que ens acostem a la Revolució. És a dir, no es tracta d’una resposta puntual, sinó d’un malestar acumulatiu que es va gestant al llarg del segle XVIII. Així, els llocs més castigats fiscalment no només es revoltaven més, sinó que, un cop esclata la Revolució, s’implicaven més activament en la política revolucionària, enviant delegats més radicals a les eleccions de 1790 i 1791 i denunciant més els antics senyors davant els tribunals populars. A més, el treball demostra que les zones que havien patit més intensament aquest sistema fiscal extractiu van ser també les que van jugar un paper central en els primers moments de la Revolució, tant en termes de mobilització política com d’actes violents contra les elits locals. La fiscalitat, doncs, no només era una font de malestar, sinó un detonant de participació i ruptura.
Un dels aspectes més fascinants del treball és com els xocs externs —com les sequeres que van destruir les collites als anys 1780— van amplificar els efectes del sistema fiscal injust, intensificant el malestar en les zones amb taxes més elevades. També es mostra que els representants polítics procedents de les zones més castigades per la gabella van expressar més queixes contra aquest impost, van mostrar més suport a l’abolició de la monarquia i, fins i tot, van ser molt més propensos a votar a favor de la pena de mort del rei. Concretament, eren un 50% més propensos que els diputats de zones amb baixa càrrega fiscal.
El missatge de fons és clar: un sistema fiscal percebut com a injust pot generar ressentiment profund i sostingut, i quan el context polític ho permet, pot desencadenar revoltes i canvis de règim. El cas de la gabella no és una anècdota, sinó un exemple històric del que pot passar quan els impostos s’utilitzen per extreure més que per redistribuir. És, en definitiva, un advertiment: la fiscalitat no és només una eina recaptatòria, sinó una peça clau del contracte social.
