A cada període de disrupció tecnològica ha aparegut històricament un ventall de solucions diverses que han conviscut durant un temps, amb els seus pros i contres, fins que una d’elles s’ha imposat. Els més veterans ho recordaran amb episodis com les cintes de vídeo VHS i el vídeo Beta, on clarament es va imposar el VHS. Paradoxalment, quan el context tecnològic porta solucions confrontades, sovint no es percep que tan sols una d’elles acabarà imposant-se fins que no s’ha consumat l’estandardització.
Aquestes darreres setmanes estan començant a aparèixer algunes veus que alerten que podem estar davant d’un d’aquests períodes històrics pel que fa a l’hidrogen verd. Durant bona part del segle XXI s’ha entès l’hidrogen verd com a una possible solució per a descarbonitzar la mobilitat i la indústria, un substitutiu dels combustibles fòssils que pot arribar a ser neutre en emissions de CO₂ i que, igual que els combustibles fòssils, es pot transportar per tub, emmagatzemar en dipòsits i recarregar de forma quasi instantània. L’hidrogen es postulava per a solucionar algunes de les limitacions de l’electrificació amb bateries: les bateries semblava que estaven condemnades a tenir temps de recàrrega llargs, la qual cosa no permetia gaudir de la flexibilitat d’omplir el dipòsit a la qual estem acostumats per mitjà de les gasolineres. Una hidrogenera, en teoria, es podria comportar com una gasolinera pel que fa a temps de recàrrega i flexibilitat del transport. Així mateix, les bateries semblaven no arribar a cobrir les ingents necessitats energètiques de la gran indústria, que exigiria una capacitat d’emmagatzematge massa gran per considerar-se d’abordar amb bateries.
L’electrificació amb bateries i l’hidrogen verd han avançat en paral·lel la darrera dècada. Durant aquest període, les bondats de l’hidrogen verd s’han anat difuminant, sepultades per les complexitats operatives de posar-lo en pràctica. L’hidrogen s’ha de comprimir per poder transportar-se en dipòsits amb un volum raonable, i comprimir-lo a alta pressió requereix una gran quantitat d’energia, la qual cosa genera un cercle viciós de molt baixa eficiència. Per altra banda, l’hidrogen explota en contacte amb l’oxigen, la qual cosa obliga a implementar moltes mesures de seguretat a tota la cadena de valor, cosa que n’augmenta el cost i la complexitat. Finalment, no existeix una xarxa de transport dedicada a l’hidrogen: l’única xarxa de transport d’hidrocarburs que té capil·laritat territorial és la de gas natural, propietat d’Enagas, i no es pot barrejar hidrogen al mateix tub. Construir una xarxa paral·lela seria una tasca titànica i els primers embrions pel transport per canonada, com el conducte Barcelona-Marsella, han avançat a pas de tortuga immersos en batalles geopolítiques que els converteixen en poc realistes a curt o mitjà termini. Mentrestant, les bateries han evolucionat en positiu: s’han abaratit a un ritme exponencialment decreixent que recorda la llei de Moore dels microxips (de fet, té el seu propi nom: la llei de Wright), han millorat les seves prestacions per assolir velocitats de recàrrega que pròximament poden arribar a competir amb el repostatge d’un dipòsit, i han eliminat progressivament la intensitat de materials conflictius, com les terres rares.
Així les coses, és inevitable el creixent escepticisme envers l’hidrogen. La setmana passada, el cap d’estudis de Deutsche Bank, Eric Heymann, va aixecar polseguera a Alemanya en dir públicament que creia que la central de cicle combinat de gas de Leipzig mai s’arribaria a reconvertir a hidrogen verd. Aquest ha estat un projecte aparador del govern alemany, envoltat d’una gran publicitat… però que no acaba d’avançar. Les obres de reconversió de les turbines de gas natural a hidrogen acumulen grafitis mentre els dubtes tècnics creixen. Segons l’agència internacional de l’energia (IAE), dels 286 projectes d’hidrogen verd que estan sota el seu seguiment, tan sols 9 estan en fase de construcció i 25 estan operatius. La resta, més d’un 90%, estan encara en fase d’estudi i acumulen retards relatius a les dificultats de materialitzar les solucions teòriques. Tampoc hi ajuda que el responsable de programes del Banc Europeu d’Inversions hagi sortit en públic a dir que no acaba d’entendre els càlculs financers de l’hidrogen verd, que no li sembla que pugui arribar a ser rendible de cap manera.
I si, com el vídeo Beta, ja estem davant d’una alternativa fallida? I si, com el VHS, ja ha guanyat l’electrificació amb bateries? Quan conclou una batalla tecnològica, és important posicionar-se ràpidament per estar al costat correcte de la història i evitar inversions fallides en tecnologies mortes.
