Un dels teoremes més famosos de la física contemporània és la Paradoxa de Schrödinger. Aquest experiment descriu un fenomen de física quàntica pel qual un element es pot destruir pel fet de ser observat – aleshores, l’element és alhora viu i mort: és teòricament viu però de facto mort en el precís moment de ser observat. Shrödinger és invocat força sovint en el món de la política: lamentablement és habitual trobar polítiques públiques que existeixen en declaracions però que mai s’acaben de materialitzar; per tant, són vives en el pla teòric però alhora mortes de facto.
La darrera política pública de Shrödinger que estem vivint a Espanya són els cinquanta mil habitatges de Pedro Sánchez. Cal dir que d’entrada sembla una bona notícia que per fi es comenci a admetre que el problema d’accés a l’habitatge és una qüestió de manca d’oferta, després d’anys d’equivocar el focus del debat desviant-nos cap a qüestions que afecten a un percentatge baix del parc d’habitatge, com el lloguer turístic o els grans tenidors. Poques qüestions generen tan consens entre economistes com que un bé escàs provocarà un augment dels preus, i la solució per a tornar a baixar els preus és introduir més quantitat d’aquest bé, és a dir, més oferta. Construir més pisos. El camí per recórrer és llarg: a algunes regions europees, com l’àrea metropolitana de Viena, un de cada quatre pisos és de lloguer social – a Espanya el promig és del 2,5%, mentre que la mitjana europea es situa propera al 10%. Amb una oferta tan escassa d’habitatge públic és comprensible que els preus siguin elevats, i efectivament la creació d’oferta addicional és una bona forma de reduir la tensió en preus en contraposició amb altres propostes ineficaces com la limitació dels preus per llei, que tan sols poden portar a la proliferació d’un mercat negre de lloguer o al transvasament massiu del parc d’habitatge de lloguer cap a compravenda.
Si bé el concepte d’ampliar el parc d’habitatge públic és lloable i permet centrar de nou la discussió entorn del problema de fons – una oferta insuficient – el repte és com es pretén executar aquesta sortida al mercat de 50.000 pisos. El vehicle escollit és el parc d’habitatge de la Sareb, el “banc dolent” resultant de la crisi bancària d’entre 2008 i 2012 amb els famosos rescats bancaris. Si fem memòria recordarem que els pisos propietat de Sareb es van batejar aquella època amb el concepte “actius tòxics”. Tòxics per diverses raons: per trobar-se en un estat avançat de degradació, per estar okupats il·legalment, per trobar-se situats a zones geogràfiques remotes on la demanda d’habitatge és gairebé nul·la o per estar en situació administrativa irregular. Els actius que no eren tòxics no van anar a parar al portafoli de Sareb, i addicionalment els habitatges menys tòxics d’entre tots els que havien acabat en mans de Sareb s’han anat venent durant l’última dècada, ja sigui a mans de particulars que s’han animat a dur a terme els projectes de rehabilitació que necessitaven o bé que casualment buscaven viure a un poble o ciutat més remot del que és habitual, o bé a mans de fons d’inversió en forma de paquets d’habitatges que tenien una certa esperança d’acabar llogant-se o venent-se a particulars. Una mostra d’això és que a Madrid només queden 2.700 immobles de Sareb, dels quals 5 estan en condicions habitables.
És per això que aquests 50.000 pisos són com el teorema de Shrödinger: formalment existeixen, però no són habitables ni estan ubicats a les zones on hi ha major densitat de població; per tant, de facto és com si no existissin. És una ocurrència més a afegir a la llarga llista d’ocurrències entorn de l’habitatge, on ja hi havia el dret a tempteig i retracte per part de l’administració sobre el parc d’immobles de Sareb (que no s’ha executat per les mateixes raons: massa degradats, massa lluny de les zones amb demanda i falta de pressupost per dur a terme les rehabilitacions necessàries) i les infructuoses limitacions fictícies del preu de mercat a cop de decret-llei. Algun dia, quan ja s’hagin intentat totes les ocurrències possibles, només en quedarà una per provar: buscar terrenys disponibles a ciutats on la demanda és alta, reunir uns quants milions d’euros i aixecar promocions d’obra nova en règim d’habitatge públic.
