No és gens fàcil constituir una gran empresa a Catalunya i que acabe adquirint una volada internacional de certes pretensions. Encara és més difícil fer-ho en un sector que Madrid fa dècades que ha absorbit de manera golosa. Informació és poder, deien abans, i la màxima encara aguanta. La vocació centrípeta de l’Estat ha acabat agregant i aspirant totes les empreses del sector de la comunicació a la seua capital. Això explica que Atresmedia, en mans ara del grup Planeta, tinga la seu central, els estudis i tot el que en penja a Madrid. Si algú vol constituir una empresa de comunicació potent, d’unes certes pretensions, resultaria ser un excèntric plantejant-la en una altra ubicació. Coslada, a tot estirar, i encara gràcies.
Per això el cas de Mediapro és tan extraordinari. Per això és tant important la companyia que tres ignots treballadors de TV3 van fundar l’any 2000. En poc de temps totes les decisions que pretenien engrandir-la van ser encertades i el creixement de Mediapro va resultar sorprenent i imparable. Actualment la companyia que van fundar Gerard Romí, Tatxo Benet i Jaume Roures compta amb més de 6.000 treballadors, amb 50 seus i presència en més de 28 països. “I nosaltres què sabíem fer?” –es pregunta ara Tatxo Benet. Ell mateix es respon: “Nosaltres sabíem fer de tot i vam plantejar una empresa que oferís de tot”.
Hauria estat molt més fàcil, segur, en aquelles dates, situar-la a Madrid, al cor de la comunicació –al cor de tot– de l’Estat, però els tres socis fundadors es van decantar per la solució més arriscada. I se’n van sortir. Pel camí, però, una sèrie de malvestats i alguns errors empresarials van forçar i encadenar ampliacions de capital i, finalment, Romí, Benet i Roures van perdre la majoria de l’accionariat i, òbviament, el control de l’empresa. No se’n queixen, perquè al seu parer anar a més volia ser això. Va ser aquella una opció poc freqüent en l’empresa catalana tradicional. Els propietaris catalans solen estimar-se més renunciar a aventures d’expansió de les seues empreses si això suposa perdre’n el control.
Per això la notícia de la no renovació del contracte a Tatxo Benet ha mogut una bona polseguera. Fa anys que se n’havia anat Gerard Romí –encara que ara havia tornat com a assessor al president– i fa poc que se’n va haver d’anar Jaume Roures després d’un enfrontament amb la propietat i amb el seu darrer soci. Benet ja no és president de la companyia i la decisió de l’accionista majoritari, Tang Hao, ha obert tots els interrogants raonables. Fins a quin punt i fins a quin moment Mediapro continuarà sent una empresa “catalana” amb seu social a Barcelona? Una seu, per cert, que no es va desplaçar ni en els pitjors moments del procés, quan Felip VI va cridar a sometent…
Òbviament, qualsevol resposta és una mera especulació. Serà la propietat de l’empresa qui ho decidirà, però tots els obstacles que van haver de vèncer els tres fundadors ara tornaran a planar sobre el futur de Mediapro. La paradoxa és que mantenir-ne la propietat en mans dels fundadors n’hauria obstaculitzat el creixement i que ara aquest creixement i aquesta nova propietat són els elements que poden allunyar Mediapro. Qui té la solució per a les fragilitats de l’economia catalana?
