El Govern ha celebrat amb satisfacció que la Seguretat Social tanqués el 2025 amb un dèficit del 0,4% del PIB, el nivell més baix des del 2011. Sobre el paper, la xifra sona contundent: una reducció sostinguda des de l’1,7% del 2016, acompanyada d’un fort creixement de les cotitzacions socials, que han augmentat un 6,9% fins als 177.000 milions d’euros. Des dels àmbits institucionals –i no institucionals– s’ha difós ràpidament el missatge que les reformes funcionen, el sistema s’acosta a l’equilibri i la sostenibilitat deixa de ser una preocupació immediata. Sens dubte, un relat incomplet i, probablement, enganyós.
Així, durant aquest mateix any, la Seguretat Social va rebre transferències per valor de més de 52.000 milions d’euros, dels quals prop de 48.000 milions provenen directament de l’Estat. És a dir, una part molt significativa del “bon resultat” del sistema no respon a una millora real dels seus ingressos contributius, sinó a una aportació creixent de recursos pressupostaris. El dèficit no s’ha reduït. Simplement s’ha desplaçat.
Des d’un punt de vista econòmic, el diagnòstic és clar. Si un sistema presenta dèficit abans de transferències però s’equilibra després d’aquestes, el problema de fons no ha desaparegut, només s’ha reubicat dins del sector públic. El dèficit ja no apareix a la Seguretat Social, però sí, implícitament, als comptes de l’Estat. El resultat agregat per al conjunt de les administracions públiques no millora per art de màgia.
És en aquest punt on el debat públic es torna sorprenentment opac. El Govern evita de manera sistemàtica parlar del dèficit contributiu, és a dir, de la diferència entre cotitzacions i prestacions contributives, i prefereix emmarcar la qüestió dins del Pacte de Toledo i la separació de fonts de finançament. Segons aquest argument, moltes despeses històricament assumides per la Seguretat Social serien “impròpies” i, per tant, han de ser finançades via impostos.
Aquest plantejament té una part de veritat. És raonable que determinades prestacions de caràcter assistencial, com l’ingrés mínim vital o els complements a mínims, es financin amb impostos generals. Però el problema és que aquest criteri s’ha anat estenent de manera progressiva fins a diluir la frontera entre el que és contributiu i el que no ho és.
El resultat és que, mentre les cotitzacions creixen amb força, en part gràcies a mesures com el Mecanisme d’(in)Equitat Intergeneracional, també ho fan les transferències necessàries per sostenir el sistema. I això en un context en què la despesa en pensions continua augmentant de manera estructural, impulsada per l’envelliment de la població i per la revalorització de les prestacions.
Celebrar un dèficit del 0,4% sense tenir en compte aquest context és certament deshonest. Perquè el veritable indicador de sostenibilitat no és el resultat després de transferències, sinó la capacitat del sistema per finançar-se amb els seus propis ingressos.
Aquest silenci sobre el dèficit contributiu redueix la transparència del debat públic. Evitar-ne la discussió pot ser políticament còmode, però dificulta un diagnòstic honest de la situació. I sense diagnòstic, no hi ha reformes possibles que ens retornin a una trajectòria de sostenibilitat.
El sistema pot semblar avui més equilibrat, però ho és en gran mesura perquè s’ha reforçat el seu suport pressupostari. Aplaudir això és confondre un ajust comptable amb una solució estructural, i això no elimina el problema de fons, sinó que el redistribueix.
En darrera instància, la sostenibilitat de la Seguretat Social no es pot construir sobre canvis de classificació ni sobre transferències creixents, sinó sobre un equilibri real entre ingressos i despeses. Tot el que s’allunyi d’això és, senzillament, un miratge.
