Cada any per aquestes dates, la Comissió Europea publica el seu informe sobre la situació de l’Estat de dret en els diferents Estats membres de la Unió Europea. És una radiografia tècnica sobre la salut institucional dels sistemes democràtics europeus. El capítol d’Espanya de l’edició de 2025 ofereix una imatge de clarobscurs: avenços normatius i compromisos reformistes conviuen amb mancances persistents i una preocupant erosió de la confiança ciutadana.
Segons les últimes dades disponibles, només el 39% de la població espanyola percep la independència judicial com a “bona” o “molt bona”. És una millora tímida respecte al 37% de 2024, però encara dins la categoria de “nivell baix”, segons la pròpia metodologia de la Comissió. Pel que fa a les empreses, el 40% expressa confiança en la independència dels jutges, un augment rellevant respecte al 32% de l’any anterior, però insuficient per arribar al llindar de la confiança mitjana europea.
Encara més preocupant és la percepció sobre la corrupció i l’eficàcia del sistema judicial. El 89% dels ciutadans consideren que la corrupció està estesa al país (la mitjana europea és del 69%) i el 51% asseguren sentir-se afectats per ella en el seu dia a dia (la mitjana de la UE és del 30%). Entre les empreses, el 53% veuen la corrupció com un obstacle per fer negocis, i només el 12% creuen que els corruptes són realment sancionats, davant d’un 33% a escala europea. Aquestes xifres son il·lustratives i consistents amb els esdeveniments recents relacionats amb grans casos de corrupció a banda i banda de l’espectre polític omplint les portades.
Aquest malestar es veu reforçat per la lentitud dels procediments judicials. Al Tribunal Suprem, el temps mitjà per resoldre casos civils o mercantils continua sent de 691 dies. En la jurisdicció contenciosa administrativa, el termini de resolució en primera instància ha empitjorat fins als 414 dies. Tot plegat contribueix a una altra dada rellevant: només el 47% de les empreses afirmen tenir confiança que les seves inversions estan protegides per les lleis i els tribunals espanyols. Les principals causes d’aquesta desconfiança són la dificultat per obtenir compensacions justes, els constants canvis normatius i els dubtes sobre la qualitat i la independència del sistema judicial. Un punt relativament positiu és la valoració de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència: el 62% de les empreses perceben la seva independència com a “bona” o “molt bona”.
Però no tot són males notícies. Després d’anys de bloqueig, el Consell General del Poder Judicial ha estat finalment renovat i ja ha efectuat més de 120 nomenaments a càrrecs judicials superiors. A més, s’ha presentat un projecte per reformar el sistema d’elecció dels vocals judicials, tot i que aquest encara no s’ha culminat. Mentrestant, diverses associacions judicials continuen reclamant que el Parlament cedeixi protagonisme als propis jutges en l’elecció dels seus representants. També s’han fet passes per reforçar l’autonomia del Ministeri Fiscal: es preveu un mandat no renovable per al Fiscal General, la publicitat de les comunicacions amb el Govern i la desvinculació entre el seu nomenament i el calendari electoral. Tanmateix, algunes d’aquestes reformes generen dubtes per la concentració de poder en la figura del Fiscal General i la pèrdua de garanties internes. L’informe també destaca un fet excepcional: la imputació del Fiscal General de l’Estat per part del Tribunal Suprem, acusat de revelació de secrets en un cas de frau fiscal. Es tracta d’una situació greu i inèdita en democràcia.
L’Estat de dret no és només una qüestió de principis: és també una condició imprescindible per a una economia competitiva, una administració eficient i una societat justa. Quan es debilita la separació de poders, la lluita contra la corrupció o la llibertat de premsa, el que està en joc no és només la qualitat democràtica, sinó la capacitat de l’Estat per respondre als reptes socials i econòmics. I és que l’Estat de dret no es construeix només amb lleis, sinó amb credibilitat i confiança mútua. Potser caldria recordar que la confiança institucional no es decreta ni es simula. Es guanya amb transparència, coherència i respecte a les regles. I sobretot, amb reformes que no només s’anuncien, sinó que es completen.
