La Comissió Europea ha presentat aquesta setmana un paquet per impulsar les pensions complementàries, és a dir, els plans d’empresa i els estalvis individuals que s’afegeixen a la pensió pública. L’objectiu és clar i evident: davant l’envelliment accelerat de la població europea, cal garantir que la jubilació permeti mantenir un nivell de vida adequat. I això, només amb el sistema públic, cada vegada sembla més difícil.
Que Europa està envellint ràpidament no és cap novetat del debat públic. Hi ha menys joves, més jubilats i una força laboral que va minvant. A Espanya, això és especialment evident: tenim una de les taxes de natalitat més baixes del món i una de les esperances de vida més altes. Cada cop hi ha menys cotitzants per cada pensionista. I per molt que augmentin les cotitzacions o s’ajustin els paràmetres, hi ha un límit aritmètic que no es pot ignorar. Per això la Comissió proposa ampliar el paper del segon pilar, sense substituir el públic, sinó reforçant-lo. El paquet europeu té tres grans idees.
La primera és la transparència. Es proposa crear portals digitals on qualsevol ciutadà pugui veure quina pensió li correspondria segons el que ja ha cotitzat o estalviat, en tots els sistemes públics, d’empresa o personals. És una eina que en països com Holanda o Suècia ja existeix i funciona molt bé, ja que permet planificar millor, saber si cal estalviar més i entendre quina jubilació podem esperar.
La segona és la autoinscripció. En lloc d’haver de decidir activament si vols participar en un pla d’empresa, hi entres per defecte, i només cal donar-se de baixa en cas que no s’hi estigui interessat. Aquesta petita inversió psicològica pot tenir un fort impacte. Al Regne Unit, per exemple, la participació en plans complementaris s’ha disparat. A Espanya, on aquests plans encara són poc habituals fora de grans empreses o administracions, un sistema així podria ampliar la cobertura de manera progressiva, sobretot entre joves, dones i treballadors amb feines temporals.
El tercer eix és millorar la gestió dels fons, és a dir, que siguin més grans, més eficients, amb menys comissions i més capacitat d’invertir a llarg termini. També es vol fer més atractiu el producte europeu de pensió individual (PEPP), pensat per ser portàtil i senzill, però que fins ara ha tingut molt poca demanda.
Tot plegat respon a una realitat incòmoda i de sobres coneguda: que les pensions públiques, soles, no seran suficients per mantenir el nivell de vida de les generacions futures. Això no vol dir que el sistema públic estigui en perill, sinó que cal complementar-lo. Si no es diversifiquen les fonts d’ingressos a la jubilació, el risc és que la diferència entre el salari i la pensió, és a dir s’eixampli.
A Espanya, el debat sobre pensions és sovint polític i immediat: qui paga, quant costa, com es reparteix. Però en paral·lel cal començar a construir una cultura de l’estalvi a llarg termini, que no vol dir individualisme, sinó previsió col·lectiva. Plans d’empresa negociats amb sindicats i empresaris, incentius equilibrats, comissions baixes i informació clara. No és tan políticament atractiu com anunciar revaloritzacions de pensions, però és més sostenible.
Europa no pot dictar com ha de ser el sistema espanyol, però sí pot marcar-ne el camí: més transparència, més cobertura, més eficiència. I això ens interpel·la directament. Si volem garantir pensions dignes a les properes generacions, cal actuar amb celeritat. I potser la millor manera de protegir el nostre model públic és, paradoxalment, complementar-lo bé.
