“Massa gran per caure” és una d’aquelles crosses que, tot i estar sovint buides del necessari significat que s’ha d’exigir al fet econòmic, suporten molts dels discursos que expliquen, justifiquen o adornen les crisis. Per a la tempesta que ja es deixa veure a l’altre costat de la invasió a Ucraïna, al cognom financer que usualment s’hi atorgava –el ferit de mort Credit Suisse és un “banc estratègic” per a la Unió Europea, cauria abans Brussel·les mateixa– sembla afegir-s’hi l’energètic. La integració federal dels 27 en forma de política econòmica i fiscal s’ha concretat finalment en el salvament de les firmes que més a prop del nucli de l’espiral inflacionista es troben. De nou, doncs, els Estats poden dedicar recursos propis a salvar empreses que, en cas de sortir del mercat, provocarien una gran disrupció. I no han estat els PIGS els que hi han obert la porta, sinó Alemanya. Fins i tot els homes de negre s’han de vigilar a ells mateixos.
Després de mesos de moderacions, la inflació als Estats Units es resisteix a caure. L’exemple marcat per la Reserva Federal és el que segueix el Banc Central Europeu; les pujades rècord de tipus d’interès, amb l’objectiu de refredar l’economia i, amb ella, els preus, són la recepta de les institucions monetàries per mantenir la seva raó de ser. Sota ordres, tot plegat, d’un Fons Monetari Internacional que comença a veure que la política monetària és més forta que les cadenes que hi volen imposar. La directora gerent de la principal entitat econòmica del planeta, la búlgara Kristalina Georgieva, que fa poques setmanes exigia endurir el crèdit per escapçar la demanda, ara recula. El remei pot ser pitjor que la malaltia: per aturar la crisi inflacionista poden haver provocat una crisi econòmica. Va ser la demanda interna la que va tapar la bretxa de la covid –una demanda que ja no hi és, per disseny de les autoritats–. Quan fou mort…
Hi ha discursos, d’intencions més que pures, que entenen aquestes com decisions contingents: es pot salvar la gran banca, les grans energètiques, es pot abaixar la inflació refredant el mercat tant que amb prou feines conservi les constants vitals, tant com pot no fer-se. De l’economia política, és la segona la que és autònoma, defensen. Un diputat al Congrés espanyol –un dels caps bons, s’hi comparteixi o no trinxera– ha arribat a articular, en tribuna parlamentària, que “el neoliberalisme és intel·lectualment mort, ara cal enterrar-lo políticament i social”. Tot i això, cicle rere cicle, crisi rere crisi, per molt que es reivindiqui que aquesta serà la que es gestionarà de manera diferent a l’anterior, hi ha tornades que ja sabem de memòria. És com si el valor de la política parlamentària, que es reivindica el principi i la fi de totes les coses, es trenqués davant la part material de tot plegat. Com si la cosa econòmica –per sort, per desgràcia, o quelcom entremig– fos un fet consumat del que donar compte, més que no pas un acord a què arribar.
Des de l’inici de la pandèmia, amb el deute europeu dels fons Next Generation, amb el vanagloriat escut social, amb la integració continental, no paren de llegir-se titulars de líders mundials provant de convèncer l’electorat que ara sí que s’estan fent les coses bé. El mantra s’esfondra, però, quan al final del dia entren en joc les mateixes mesures que es van fer servir per reflotar els mateixos capitals una dècada després. Tornar a obrir el calaix de pedaços vells deixa una sensació ombrívola: que no hi tenim res a dir. Que les cambres i els despatxos estan plenes de tècnics que es limiten a seguir un manual d’instruccions per reparar regularment una màquina antiquada. Que sobre l’economia tal com l’entenem no es poden prendre decisions més ambicioses igual que jo mateix no puc canviar el funcionament de la meva rentadora. Com un gir amb ínfules d’aquella màxima que Stephen King atribuïa a Henry David Thoureau: “l’economia no ens pertany, nosaltres li pertanyem”.
