Uns mesos després de començar la universitat, els professors del meu institut van convidar alguns dels antics alumnes a fer una xerrada als estudiants de batxillerat per explicar-los com era la vida universitària. En acabat, vaig veure com una alumna s’acostava a la seva tutora per anunciar-li que finalment havia triat carrera. «Faré Humanitats», va dir, «perquè té moltes sortides: pots ser professora, pots ser escriptora…». Vaig pensar que la tutora, una persona assenyada, l’advertiria educadament de les dificultats que tenen els graduats en Humanitats per trobar feina, però, de fet, la va encoratjar sense cap recança. Ja en aquell moment, em va semblar que amagar una informació tan rellevant als joves no era fer-los cap favor.
L’Agència per la Qualitat del Sistema Universitari recull dades sobre les sortides laborals de cada carrera tres anys després que l’estudiant s’hagi graduat. Els resultats, en gran part, validen les intuïcions socials, però sempre s’hi troba alguna sorpresa. Les carreres amb més sortides laborals són les enginyeries i les ciències de la salut. Els graduats en Odontologia, Medicina o Enginyeria Informàtica tenen un salari brut mitjà superior als 3.000 euros. Una mica per sota hi trobem carreres com ara Enginyeria Civil, Òptica i Optometria o Economia. Fins aquí, cap sorpresa. A l’altra banda, a baix de tot de la distribució hi tenim graus com ara Estudis de l’Àsia Oriental o Antropologia Social i Cultural. Per a aquestes carreres, menys de la meitat dels graduats es troba fent funcions que requereixin un títol universitari. Naturalment, el seu salari brut és significativament inferior als 2.000 euros. Una mica per sobre, hi trobem Criminologia, Filosofia, Belles Arts, Història de l’Art, i altres carreres similars.
Quants dels estudiants que van triar aquests últims graus van prendre una decisió informada? L’autor d’aquestes línies coneix un grapat de casos anecdòtics de joves que només van prendre consciència de l’escàs potencial laboral de les seves carreres un cop acabats els estudis. De cop i volta, als 22 anys, tots els consells i encoratjaments rebuts des de batxillerat perden la seva dolçor i, mirant enrere, prenen un deix de crueltat. Si creiem que els joves de divuit anys tenen plenes capacitats per triar la seva carrera, com a mínim assegurem que poden prendre una decisió informada, tot valorant-ne el ventall de punts fonamentals. Al cap i a la fi, sempre hi haurà estudiants que considerin amb ple coneixement que el valor humanístic dels seus estudis és superior al valor salarial perdut. Això ho decideix cadascú.
Si les coses no han canviat gaire en la darrera dècada, cada estudiant de segon de batxillerat rep un full on es detallen totes les carreres: el nom, el campus, la nota de tall. Però el que no s’hi troba són les estadístiques laborals dels graduats. Sembla un canvi facilíssim que podria evitar bona part dels disgustos. Més enllà d’això, és complicat oferir reformes concretes, perquè l’arrel del problema és cultural, d’actituds socials, i entortolligat amb el tabú de no parlar mai de diners. Però també és el reflex d’una actitud liberal sobre el projecte de vida de cadascú, que té per principi rector que cadascú ha de triar per si mateix amb el mínim de condicionants possibles, siguin familiars, culturals o econòmics. De fet, no és casualitat que les aules de les carreres humanístiques siguin espais desconeguts pels fills dels sectors més conservadors de la societat. A la part alta d’aquests sectors, tothom sap que s’ha d’estudiar Dret o ADE. A la part baixa, en canvi, no s’encoratja anar a la universitat.
L’economia catalana fa anys que està encallada, especialment pel que fa al poder adquisitiu dels salaris. És per això que ignorar informació tan bàsica suposa un greuge tan considerable per als nostres joves. En una situació de bonança, en una economia ordenada on abunden les feines ben pagades i l’habitatge és assequible, la societat et pot permetre més omissions a canvi de més cordialitat. Tanmateix, en una situació com l’actual, encoratjar cegament les aspiracions acadèmiques sense cap consideració pel futur econòmic, és directament, una mala praxi que pot ser fàcilment rectificada. La conversa pot ser difícil momentàniament, tenir-la pot dur a un agraïment etern.
