De tota la vida, des de l’origen de la memòria escrita, hi ha hagut espavilats i botabasses que, amb potingues diverses i sempre estrafolàries, han promès la cura instantània de tota mena de malalties, des de l’alopècia fins al càncer. En les comarques valencianes ara assolades per l’aigua, el fam i la ineptitud total dels seus governants es conserva una referència popular explícita a una d’aquestes pedres filosofals. En diuen la Purga del Xato i es refereixen ves a saber quin remei pseudomedicinal de començament del segle passat que havia de curar-ho tot i no curava res.
S’ha d’agrair a l’actual president de la Generalitat, Salvador Illa, que s’haja fixat objectius concrets i precisos que el seu govern considera prioritaris en aquesta legislatura. Com ara, oferir lloguer públic a preus molt més baixos que els que fixa el mercat. Les mentalitats més crítiques i impertinents hi poden adduir que ja es conforma amb poc, l’actual president. Que, si aquesta és únicament la gran prioritat, l’ambició d’Illa és més aviat magra. Potser sí, que la pretensió és d’escassa volada, en comparació a tots els grans problemes que castiguen el país. Però, en tot cas, encara sort si l’actual govern del PSC, tot i que no resolguera del tot la qüestió, la deixara ben encarrilada per a un futur immediat.
En aquest sentit, cal celebrar, també, que tant el mateix president com alguns membres del seu govern ja hagen començar a concretar les primeres mesures que han de permetre disposar dels 50.000 habitatges de lloguer social que ells mateixos han promès al final de legislatura.
50.000 és, efectivament, la xifra providencial que ha de reconduir en quatre anys la gravíssima crisi d’accés als habitatge que s’ha convertit en la primera preocupació dels catalans segons les darreres enquestes. El govern ha traçat el què i comença a delimitar-ne, també, el com. Un informe de l’executiu que va fer públic la consellera de Territori i Habitatge, Sílvia Paneque, ha detectat una superfície de solars públics que permetrien construir-n’hi els primers 20.000. Alhora la consellera ha fet referència igualment a l’activació de línies de crèdit per a promotors privats que haurien d’entomar-ne la construcció.
Fa pocs dies el president de la Generalitat va fer pública una nova proposta molt més modesta. Illa va anunciar que el seu govern ha adquirit 450 pisos a ImmoCaixa que entraran al circuit del lloguer social.
Tot això, però, contrasta amb la manifestació que es va enramar pel centre de Barcelona la setmana passada, una convocatòria que va aplegar també gent en altres capitals del país. Segons l’entitat que l’organitzava, el Sindicat de Llogateres, s’hi van aplegar 170.000 persones, amb unes consignes i unes pretensions que aquesta vegada anaven molt més lluny que en anteriors protestes. D’un costat, els “culpables” dels preus ja no són exclusivament els fons d’inversió o els voltors: Els dards apunten ara als petits propietaris i als “rendistes”. De l’altre, la resposta s’intensificava amb una pròxima crida a una vaga de pagaments. El clima de la manifestació era d’una profundíssima indignació perquè tots els indicadors denuncien que el preu dels lloguers continuen augmentant, malgrat les lleis que han aprovat el Parlament -suspensa pel Tribunal Constitucional, però vigent durant un temps que va permetre la rebaixa dels preus de referència- i el Congrés espanyol.
La protesta es radicalitza i els afectats pels preus d’uns lloguers que, sense equiparar-se amb els de les grans ciutats europees, representen percentatges insuportables d’una nòmina mitjana, cada dia atenen menys a les raons governamentals. El càlcul és fàcil. Només les 170.000 persones, si fem cas de la xifra brandada pels convocants, que van acudir a la manifestació ja desborden les previsions d’habitatge que pretén oferir el govern a final de la legislatura actual. Els 50.000 pisos que promet Salvador Illa, malgrat representar un avanç important respecte als que les administracions han aportat al mercat fins ara, només cobreixen una part magra de la demanda social. Sense comptar l’efecte crida que poden despertar en gent que viu en altres territoris.
Potser perquè el problema no és el preu del lloguer a Catalunya, sinó els sous que cobren ara les persones que accedeixen al mercat laboral. Sobretot, els jóvens.
La qüestió és tan grossa i tan complexa, que caldria, a més de voluntat política a l’hora de fixar prioritats, una acció extraordinària i pactada entre totes les administracions, que haurien de buscar la col·laboració estreta amb els promotors privats. Si no es fa així, les promeses i les solucions de Salvador Illa quedaran com la purga del Xato.
