En unes declaracions recents el president de Foment del Treball Nacional ha tornat a recordar les prioritats de la gran patronal catalana. Segons Josep Sánchez Llibre, Catalunya ha de tornar a liderar l’economia espanyola. Sánchez Llibre ha fet ús de la vella i rebregada metàfora: l’economia del país ha de ser “la locomotora” de l’Estat.
L’alegria amb què es fan servir aquesta metàfora o la inconsciència -interessada- amb què es planteja la qüestió fan pensar en la trampa amb què segons qui la sol abordar. Des de quan i per què Catalunya ha deixat de fer de “locomotora” econòmica a Espanya? No n’és per què no vol o per què no la deixen? Per errors propis o per induccions externes? Fins a quin punt són aprofitats els encerts interns per projectar-los en forma de benefici per a tot l’Estat? Fins a quin punt el poder extern dificulta el protagonisme de Catalunya?
Detallar-ne la resposta ens pot portar a elucubracions, especulacions i constatacions excessivament llargues. En tot cas, sembla indubtable que, a part els errors propis, l’actitud de les institucions i el govern de l’Estat no ha estat especialment constructiva en aquest sentit. Més aviat ha estat hostil. Des de sempre, però de fa algunes dècades de manera molt més marcada, la intenció de l’Estat -en genèric- ha estat de concentració absoluta de poders i recursos a Madrid. Els resultats han estat òptims. Òptims per a la capital de l’Estat. I on s’ha vist un comboi que avance amb dues locomotores que tiren en sentit contrari? Sobretot, quan l’estructura continua sent de comboi.
Insistir-hi és sobrer. Repetir una vegada i una altra que a Espanya l’Estat s’ha emmirallat en el model francès i que ha bregat per imposar-lo és una obvietat. Només cal veure on concentra els seus recursos i quin tipus de connexió -aèria o ferroviària- interna i externa perpetra. Qui beneficien?
Si Catalunya pretén tornar a ser locomotora, haurà de ser contra la locomotora actual. Contra tota la gran pressió i la gran inèrcia que es deriven de l’acció de l’Estat. Potser el problema és que alguns no se n’han assabentat o uns altres -com el cas de Foment- s’enganyen o pretenen enganyar.
Sánchez Llibre va justificar l’hipotètic èxit de la seua pretensió en el fet que les circumstàncies polítiques han canviat. Ara hi ha “estabilitat”, segons el president de Foment, que va destacar la coincidència de color entre els dos governs -el de Madrid i el de Barcelona- com un element avantatjós. Òbviament, les percepcions de la CEOE són unes altres.
Un dia abans d’aquestes declaracions, s’havia fet públic que en una reunió entre el govern de l’Estat i Esquerra Republicana -al marge, doncs, de les comissions dites bilaterals- les dues parts havien arribat a un acord en la condonació d’una part del deute del FLA. Un acord, però, que beneficiarà a tots els governs autònoms, incloent-hi els que el rebutgen formalment.
Una vegada més, Catalunya es reserva el paper de “locomotora” exclusivament en l’àmbit dels avanços autonòmics. Avanços que milloren el sistema general i que beneficien a totes les parts. La “locomotora” té ara exclusivament aquesta funció.
Perquè hi haja alguna transformació -alguna modificació- en la propulsió centralitzadora, les pretensions han de ser particulars i molt més ambicioses. Ho és el traspàs de Rodalies de Renfe? Sí, en una part molt limitada. I sempre que realment s’acabe concretant.
La gran patronal catalana se sent molt més a gust en el moment polític actual que en l’anterior. Això explica l’entusiasme de Josep Sánchez Llibre, que ha arribat a anunciar que el retorn de la seu social de les empreses fugides a Catalunya ara s’accentuarà i que fins i tot es complementarà amb el trasllat de “centres de decisió” de l’administració o d’altres empreses públiques. La memòria pot ajustar les pretensions -o les bones intencions- a la realitat. L’any 2005 el govern de José Montilla va aconseguir que el José Luis Rodríguez Zapatero traslladara la Comissió del Mercat de Telecomunicacions de Madrid a Barcelona. La pretensió va ser un part aspre i incomplet. El següent govern de Mariano Rajoy la va liquidar. Les coses són com són. Les hostilitats, també.
Si res està canviant en la política espanyola actual que puga afavorir l’economia catalana, no és per la “coincidència” de color entre la Generalitat i el govern espanyol. Ni per l’“estabilitat” derivada de la victòria del PSC. Qualsevol millora s’explica per les exigències d’Esquerra Republicana i Junts a Madrid o a Barcelona. El PSC i el PSOE necessiten unes majories parlamentàries que només els faciliten els partits independentistes catalans.
Josep Sánchez Llibre -que es proclama encara “d’Uió Democràtica” i hauria de saber-ho per experiència pròpia— va obviar aquest petit detall en les seues argumentacions.
