Els humans ens comparem amb la gent del nostre entorn. Tendim a agafar a la gent del nostre voltant per a tenir un punt de referència o per posar en perspectiva el que ens estigui passant a nosaltres. I, de fet, aquest tendència també és present en comportaments de caire més econòmic: Thomas Veblen, important economista de finals del segle XIX, va definir el concepte de consum conspicu, el qual definia com un consum excessiu de productes respecte al que seria les necessitats habituals d’un individu per intentar mostrar un cert nivell de vida en comparació amb el seu entorn.
Així, veient aquesta tendència humana a la comparació i a agafar de referència a la resta d’individus del nostre voltant, és important veure quin marc de referència tenim més present a l’hora de fer aquestes comparacions i amb què ens comparem. Poden ser diversos: la família, els diversos grups d’amics, els companys i companyes de feina o, per exemple, el veïnat.
I sobre el veïnat (de Barcelona) i les percepcions (sobre desigualtat econòmica) en parla l’investigador Gerard Domènech-Arumí, professor d’economia a la Universitat de Vanderbilt als Estats Units, en un recent article al Journal of Public Economics, una prestigiosa revista acadèmica sobre economia pública.
En aquest article, Domènech-Arumí estudia com les percepcions sobre la desigualtat econòmica a Espanya per part dels veïns de Barcelona depenen de la desigualtat entre els valor cadastral dels immobles del barri on viuen. L’autor presenta la hipòtesis que els veïns que viuen en barris amb major desigualtat entre els valors cadastrals tindran la percepció que a l’estat espanyol hi ha una major desigualtat econòmica que la percepció que en tindran veïns de barris amb valors cadastrals més homogenis.
Per validar aquesta hipòtesis, l’autor utilitza principalment dos elements. D’una banda, desenvolupa – de manera molt creativa – un indicador per determinar el nivell de desigualtat en els valors cadastrals a cada barri de Barcelona. El problema és que els valors cadastrals de cada habitatge no són informació pública.
Per solucionar-ho, combina les dades del cadastre per tots els edificis residencials de Barcelona, que inclouinformació sobre ubicació, any de construcció, metres construïts, etc., amb les dades de l’Agència Tributària de Catalunya sobre l’impost de transmissions patrimonials per compra-venda d’habitatges. Llavors, mitjançant tècniques estadístiques d’aprenentatge automàtic, és capaç de predir un valor cadastral per cada habitatge de Barcelona. I amb cada valor cadastral, pot computar un indicador de desigualtat per radi de proximitat geogràfica arreu de Barcelona. Així, zones amb habitatges que tenen valors cadastrals similars tindran un indicador de desigualtat menor que zones amb habitatges amb valoracions cadastrals diferents entre sí.
L’altre element que utilitza és una enquesta distribuïda a aproximadament un miler de veïns de Barcelona, de tots els districtes i barris de la ciutat, on els hi pregunta uns guit de qüestions sobre la percepció de la desigualtat econòmica a l’estat espanyol i les preferències personals sobre redistribució econòmica.
Combinant les dues fonts de dades, Domènech-Arumí troba que els dos elements estan relacionats. Agafant zones de 200 metres de radi, un increment d’una desviació estàndard de la desigualtat en els valors cadastrals dels edificis dintre del radi d’interès genera un increment de quatre punts percentuals en la percepció de la desigualtat econòmica a l‘estat espanyol respecte a la mitjana.
L’estudi de Domènech-Arumí és important per diversos motius. Aporta evidències importants sobre la relació entre l’entorn més pròxim i la creació de percepcions sobre temes com la desigualtat econòmica, però a més obre la porta a un mètode creatiu que pot ser utilitzat en altres contextos o per respondre a altres reptes en política pública.
