Va ser una de les anècdotes més cèlebres del segon govern tripartit, presidit per José Montilla. L’any 2008 Catalunya patia un dels episodis cíclics de sequera severa. El penúltim. El conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, dirigent d’Iniciativa per Catalunya, arran d’una ceriòmia que tenia lloc a Montserrat -el funeral de de l’abat Cassià Maria Just-, va demanar piament a la Moreneta que enviara la pluja providencial que tornara la pau al camp i a la ciutat. La Mare de Déu li va fer cas -potser per premiar-li la conversió o potser per pur sentit de l’humor- i va ploure l’aigua necessària per superar el tràngol.
Un tràngol -el penúltim- que el govern va mirar de pal·liar transportant aigua a Barcelona amb vaixells o adquirint quilòmetres de canonades per dur-ne a la capital des del riu Ebre. La iniciativa va alterar els habitants d’aquelles terres i ningú no sap ben bé com va acabar, perquè encara és l’hora que algú concrete quants diners s’hi van invertir i què se n’ha fet, d’aquelles canonades comprades a Itàlia i deixades vés a saber on quan va començar a ploure de nou. Transparència pública, en diuen.
L’episodi, però, va servir per a altres coses. Per a acabar una dessaladora més -la del Prat- i per a multiplicar per quatre la capacitat de la de Blanes, que llavors ja funcionava, per exemple. I també perquè l’Acadèmia de l’Aigua confeccionara un pla d’inversions i d’actuacions futures que la crisi del 2010 va ajornar i que encara ara, el 2023, ningú s’ha vist amb prou capacitat per a reprendre.
Segons alguns experts, aquest és exactament el problema: la falta de previsió. La falta d’acció política. La falta d’inversió pública, que ara torna a passar una factura amarga als primers sectors afectats. La decisió obligada de limitar el reg del Canal d’Urgell a la supervivència dels fruiters -una decisió sense precedents des que es va inaugurar aquesta infraestructura- ha abocat el sector a la desesperació. Les organitzacions de pagesos demanen a la Generalitat i al govern de l’Estat unes ajudes prou consistents per salvar-los de la ruïna.
La collita d’enguany s’ha perdut en gran part, però els mateixos arbres de fruita dolça corren perill si la situació s’allarga o s’agreuja. Òbviament, l’aigua del Canal d’Urgell afecta altres sectors, com ara la ramaderia o la indústria. Per tant, la situació en totes aquelles comarques, extensible a tot el país, a cada conca hidrogràfica, és d’una alarma absoluta.
I arriba el moment, doncs, d’exigir la responsabilitat política adequada a la catàstrofe.
Els directius de l’Agència Catalana de l’Aigua mantenen un silenci institucional lògic, però no lícit. Ells són els que tenen la informació necessària per a calibrar-la exactament, aquesta responsabilitat. Molt més encara si es considera que les sequeres en aquesta part de la Mediterrània són cícliques, sí, però que la crisi climàtica les complicarà molt més a partir d’ara.
De moment, després de la falta absoluta d’imprevisió dels successius governs, per una causa o per una altra i per molt justificades que estigueren en un moment determinat la falta d’inversió o la d’atenció, a l’executiu que presideix Pere Aragonès sembla que una altra volta només li queda la Mare de Déu. Veurem si té aquesta vegada prou humor per a emparar-los. Per a emparar-nos.
