L’acord comercial recentment anunciat entre la Unió Europea i els Estats Units inclou, entre d’altres un compromís de la UE de comprar energia nord-americana per valor de 750.000 milions de dòlars en un període de tres anys, és a dir, 250.000 milions anuals. Més enllà de la voluntat política que pugui haver-hi darrere d’aquesta declaració, els números mostren que es tracta d’un objectiu materialment inassolible, amb riscos potencials en termes de seguretat energètica i autonomia estratègica.
Per posar aquesta xifra en context, cal recordar que l’any 2024 la Unió Europea va importar energia per un valor total d’uns 375.000 milions d’euros, dels quals més de 70.000 milions van tenir com a origen els Estats Units. Aquest país és ja, de fet, el principal proveïdor energètic de la UE, i representa aproximadament el 19% del valor total d’importacions d’energia. En el cas específic del gas natural liquat (GNL), la quota nord-americana és encara més elevada, situant-se al voltant del 50%. Arribar als 250.000 milions de dòlars anuals equival a incrementar les importacions d’energia nord-americana fins als 215.000 milions d’euros, suposant un tipus de canvi estable. Això implicaria multiplicar per tres el volum actual de compres als Estats Units, amb un increment de 145.000 milions anuals. Aquest increment no només planteja dificultats logístiques considerables, sinó que exigiria una reestructuració profunda del mix energètic de la UE.
Assumim, per un moment, un escenari hipotètic extremament favorable al compliment de l’acord: que la UE aconsegueix eliminar completament les importacions de GNL provinents de Rússia –actualment el 17% de les importacions de GNL de la UE– i que la demanda energètica augmenta de manera significativa per assumir íntegrament les importacions nord-americanes. Això suposaria elevar les importacions d’energia de la UE fins a una xifra superior als 510.000 milions d’euros anuals. Fins i tot en aquest escenari, la quota nord-americana hauria d’arribar al 42% del total. I això sense comptar amb les implicacions geopolítiques de substituir altres socis —com Noruega, Algèria o Qatar— per incrementar la presència dels Estats Units. Si assumim que les importacions de GNL nord-americanes substituirien completament les importacions d’energia d’altres socis comercials mantenint el valor total d’importacions energètiques més o menys constant, la ràtio de dependència s’elevaria fins al 57%. Una concentració de dependència energètica que difícilment seria considerada raonable per cap analista estratègic.
Les dependències excessives sempre comporten riscos. L’experiència europea amb el gas rus n’és una prova contundent. La invasió d’Ucraïna va demostrar que construir una política energètica basada en la confiança cega cap a un únic proveïdor pot tenir conseqüències econòmiques i polítiques devastadores. Aquesta lliçó hauria de ser un advertiment contra el perill de tornar a caure en una situació similar, encara que el nou soci sigui un aliat transatlàntic. És cert que els Estats Units han demostrat fins ara una fiabilitat més gran i un alineament amb els interessos geopolítics europeus. Però també és cert que, a la llarga, els interessos comercials dels Estats Units no sempre coincideixen amb els de la UE. La política energètica nord-americana pot canviar amb l’administració de torn, i no és cap secret que les empreses exportadores de GNL busquen maximitzar beneficis, no estabilitzar els preus europeus.
D’altra banda, l’economia de la transició energètica a Europa no pot ser subordinada a acords comercials que prioritzen el curt termini o les relacions bilaterals. La descarbonització, l’eficiència energètica i la diversificació d’orígens són tres pilars de la política energètica europea, i cap dels tres s’afavoreix amb una concentració encara més gran de les importacions cap a un sol país. L’augment de la demanda de GNL, a més, podria tenir conseqüències climàtiques adverses si no es gestiona amb criteris ambientals estrictes.
Per tot plegat, caldria preguntar-se quin sentit real té aquest compromís de compres per valor de 750.000 milions. Si és una declaració simbòlica per reforçar els vincles transatlàntics, potser hauria estat més prudent formular-la amb objectius realistes i compatibles amb l’estratègia energètica europea. Si, en canvi, se n’espera un compliment literal, caldria revisar urgentment les implicacions de seguretat, estabilitat i autonomia estratègica que comportaria. En matèria energètica, com en tants altres àmbits, la prudència i la resiliència haurien de pesar més que l’ambició geopolítica. I això vol dir no repetir errors del passat.
