En la presentació dels resultats del primer semestre d’enguany el conseller delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, s’ha deixat anar en una anàlisi de la situació del mercat immobiliari a tot l’estat. Una anàlisi amb agudes incisions en les polítiques públiques que l’articulen. Per al CEO de l’entitat bancària catalana, calen acords entre les administracions que possibiliten la construcció d’habitatges protegits.
Gortázar ha simplificat el problema amb una fórmula que en aparença sembla irrebatible: “Amb el mercat de l’habitatge cal deixar la ideologia; cal passar a la gestió, i cal fer-ho ràpidament”. És precisament aquí on rau la ingenuïtat aparent del conseller delegat. Una vegada més, des del sector privat s’analitzen els comportaments públics des de l’òptima estrictament pragmàtica que permet el seu àmbit.
Òbviament, cal actuar “ràpidament” en una qüestió que el mateix Gonzalo Gortázar defineix com “un problema social”. Un problema que, entre altres conseqüències funestes, fa fora de les mitjanes i grans ciutats milers de jóvens que no poden assumir ni el preu dels lloguers ni els que comporta l’adquisició d’un nou habitatge.
Però, dit això, com qualsevol altre problema social, el de l’habitatge, sí, és una qüestió ideològica. Perquè és un problema públic i, per tant, “polític”. I mentre no se solucione des les ideologies que defineix la política tot quedarà reduït a meres declaracions de bones intencions. És lògic que el conseller delegat de CaixaBank mire d’eludir aquesta perspectiva necessàriament “política”. Això podria voler dir una presa de posició i qualsevol opció en aquest sentit li podria suposar un desgast que l’entitat no està disposada a assumir.
Però sí, hi ha una qüestió ideològica en la manera d’afrontar el problema. Amb molts matisos. L’actitud de la dreta espanyola, per exemple, ha estat sempre d’inhibició. Una inhibició en polítiques d’intervenció que ha afavorit els empresaris immobiliaris i que, sovint, ha agreujat els problemes que se’n desprenen. Què ha fet el PP a Espanya per mirar d’equilibrar les greus diferències socials que han anat acumulant-se en aquest sentit? Unes greus diferències, per cert, que no han exclòs les classes mitjanes, cada vegada també més afectades. I això és el que sorprèn de la falta de política del Partit Popular. A qui pretén beneficiar? Exclusivament a un sector econòmic? No hauria de mirar de propiciar solucions per a la majoria dels seus votants potencials? La dreta espanyola no és més bèstia perquè no sap com ser-ne.
La qüestió ideològica en el cas del PP és una qüestió d’incompetència política. Com en tants altres àmbits.
En l’àmbit de l’esquerra espanyola, ja no es tracta tant d’incompetència, que també, sinó de miopia. Una miopia que en el cas de Sumar o Podem és letal. En el de l’esquerra catalana, la cosa va més enllà, perquè de fa anys que els Comuns han decidit centrar l’acció política en “el problema immobiliari”. I no n’han pegat una al dret. L’han estacada fins al mànec. Cada administració té les seues responsabilitats. En el cas de la de Barcelona, les decisions d’Ada Colau encara s’arrosseguen i han provocat que els promotors immobiliaris hibernen l’activitat o la concentren exclusivament en el mercat d’oficines. Fins ara, el govern de Jaume Collboni ha estat incapaç de resoldre un problema que no té prou valor per a encarar.
Afirma Gonzalo Gortázar que “cal passar a l’acció”. I tant. Però això només es pot fer des de la política, no “des de la gestió”. Amb acords de les diverses instàncies públiques entre elles i també amb el sector privat. Uf! Això és demanar –demanar-los– massa. El “problema social” s’agreujarà, perquè el “problema polític” no es desencalla.
2 
