Aquests darrers dies el barril de Brent s’ha enlairat com un coet i com era previsible. El preu del petroli amb aquesta referència ha superat els cent dòlars pels atacs de l’Iran a les infraestructures dels Estats productors del Golf i als vaixells que travessen l’Estret d’Ormuz. Malgrat la propaganda contínua del govern de Donald Trump, ni la guerra ha estat un llampec ni la màquina bèl·lica del règim dels aiatol·làs ha estat neutralitzada. I això ha anat reflectint-se, de manera inapel·lable, en el preu del cru i del gas. Tots dos han augmentat aquestes darreres setmanes a l’entorn del 70 per cent.
No cal dir que el que puga passar en les pròximes setmanes –fins i tot en els pròxims mesos– és una incògnita que no pot desvelar ningú.
La inconsciència de Donald Trump en la guerra que ha desencadenat contra l’Iran és immensa. S’entén l’atac d’Israel, perquè Israel només té un interès obsessiu i fins a cert punt raonable, que és la pròpia seguretat. No s’entén la col·laboració dels Estats Units. Com no és tan poc intel·ligible la irresponsabilitat d’un president que és capaç de vaticinar la durada d’un conflicte en un país que ni coneix ni ha tingut la més mínima intenció de conèixer. Tal president, tals assessors. Tampoc ningú ha estat capaç de recordar-li els antecedents immediats de l’ocupació d’Afganistan o de l’Iraq. I potser si ningú ho haguera fet, hauria estat debades, perquè l’actual president dels Estats Units considera que els seus antecessors eren uns indigents mentals.
Davant el panorama desolador a què ens hem d’enfrontar, és lògic que els entesos més sensats no vulguen atrevir-se a fer cap previsió duradora pel que fa al preu del gas o del petroli. Però aquests mateixos experts sí que adverteixen, com ho han estat fent durant anys, que la solució –una certa solució– a aquesta mena d’eventualitats que es poden multiplicar són les alternatives energètiques.
L’energia nuclear n’és una, però ni a Espanya ni encara menys a Catalunya ningú en vol sentir a parlar. Ni que això puga suposar comprar electricitat a un estat –França– que n’ha fet bandera. Les energies alternatives en són una altra, de més viable en aquesta petita part del món. Això vol dir accelerar la transició energètica –la transició ecològica, en diuen– i afavorir la instal·lió de parcs eòlics i solars. I aquí entra la inconsciència, la terrible inconsciència, dels catalans.
El preu dels combustibles sòlids repercutirà en tots els productes del mercat. Des de la llum fins a la carn de porc. Òbviament, la pujada del gas i de l’electricitat afecta tots els sectors. Això provocarà igualment un augment de la inflació i la reducció de la capacitat adquisitiva –més encara– de tothom. I és llavors quan a Catalunya cal preguntar-se què han fet els governs per desbloquejar la lentitud amb què es construeixen nous equipaments. En què han reduït els terribles tràmits administratius que els castiguen tant. I quin és paperot que fan els contribuents quan repliquen i protesten per qualsevol proposta en aquest àmbit. Alcarràs ha fet estralls. El país és en bona mesura això. Una inconsciència absoluta a l’hora d’acceptar inconvenients menors per resoldre els grans problemes.
N’hi ha que prediquen des de l’esquerra més esquerra que cal desaccelerar el creixement, que cal reduir-lo, que hem de temptar nous models econòmics i socials, que hem de viure d’una altra manera. Molt bé. Potser passarà a la llarga i a la força. O potser no. Però, i mentrestant? Es resigna la gent a viure d’una altra manera i renunciar a una part dels hàbits –dels vicis, segons per a qui– a què ens hem anat acostumant? No ho sembla gens.
Donald Trump és un inconscient summament perillós. La inconsciència dels catalans és còsmicament molt més reduïda i inofensiva, local. Però no deixa de ser-ne.
