Al llarg dels darrers mesos han aparegut a la premsa econòmica un degoteig de símptomes que porten a pensar que el teixit productiu alemany no passa pel seu millor moment. Alemanya era el país més exposat al flux de gas provinent de Rússia pel Nord Stream, que va deixar de fluir abruptament quan es va declarar la invasió d’Ucraïna. Aquest recurs energètic abundant i barat no tornarà: no només perquè seria inacceptable en termes diplomàtics acceptar aquesta font energètica després dels esdeveniments succeïts, sinó també perquè és materialment impossible – el tub ja no existeix, si bé a data d’avui no s’ha esclarit qui és el responsable d’haver-lo dinamitat.
La preocupació dels analistes es fonamenta sobretot en els símptomes que porten a pensar que la degradació econòmica d’Alemanya té un component irreversible. El gegant químic BASF, símbol de l’enorme indústria química de la llera del riu Rin, ha anunciat recentment una inversió de 10.000 milions d’euros… a Xina. No només Alemanya queda fora de les travesses per a les futures inversions de BASF, sinó que algunes de les plantes històriques del país, com la macrofàbrica de producció de fertilitzants ubicada a Ludwigshafen, han tancat – en aquest cas, destruïnt 2.600 llocs de treball.
També aquesta setmana ha ocupat les capçaleres de la premsa econòmica la decisió d’Audi de demanar ajuda a SAIC, un gran fabricant automobilístic xinès, per poder disposar de la seva plataforma de cotxes elèctrics. Aquest moviment és la cirereta del pastís que va començar amb el cessament del President del grup Volkswagen, Herbert Diess, per haver dissenyat un pla estratègic d’electrificació erràtic, que es va focalitzar en el segment low-cost del mercat – excluïnt Audi, endarrerida en electrificació i demanant auxili a fabricants xinesos. El focus en el segment low-cost tampoc ha reeixit, amb el Volkswagen ID3, alternativa elèctrica del popular Golf, venent menys d’una unitat diària a Espanya els darrers mesos mentre que alguns models xinesos com el MG 4 venen més de 5 unitats diàries i Tesla, fabricant americà, es situa per sobre de les 7 unitats diàries. Aquesta situació ha portat a eliminar un torn de producció a la fàbrica de cotxes elèctrics del grup Volkswagen a Alemanya, una situació que va ser descrita com “una crisi extraordinàriament greu” en una reunió d’alts directius del grup que es va filtrar a la premsa.
Seria deshonest atribuir els problemes d’Alemanya a la situació imprevista i sobrevinguda d’alts costos energètics pel conflicte a Ucraïna, o a una visió erràtica de l’electrificació de la mobilitat. Hi ha un cert consens en la literatura econòmica en considerar que aquestes esquerdes venen d’un problema de fons més sever: que el lideratge industrial alemany s’ha fonamentat en el domini excepcional de l’eficiència, qualitat i competitivitat de manufactures nascudes el s.XIX: química, automòbil, farmacèutica… però ha estat incapaç d’equilibrar aquest ‘mix’ productiu amb tecnologies emergents, com podria ser el desenvolupament de software, la intel·ligència artificial o la connectivitat i telecomunicacions. No només es tracta de diversificar sectors per tenir més resiliència i no dependre del que passi amb l’automòbil o la química, sinó que es tracta de tenir suficient know-how intern per seguir essent pioners també als sectors industrials clàssics. Tornant al greu fracàs comercial de l’electrificació de Volkswagen, una part important dels problemes es concentra en la lentitud i mala qualitat del software en comparació amb els rivals orientals i americans, que es pot explicar per l’absoluta absència d’un ecosistema d’indústria de software potent a Alemanya.
Que el teixit productiu alemany passi per un moment complicat té ramificacions europees evidents. Més enllà del fet que Alemanya és la major economia d’Europa, amb un PIB de més de 4,2 bilions d’euros, és també la més industrialitzada amb més d’un 30% del seu PIB atribuïble a la indústria. S’ha dedicat molta atenció a analitzar les causes que han portat fins aquí: un excés de confiança fruit de l’extraordinària resiliència de l’economia alemanya durant les darreres tres dècades, una manca d’oposició estratègica a la política energètica alemanya des de les files de la Unió Europea… sigui com sigui, el temps s’esgota per redreçar la tendència desindustrialitzadora i, més enllà del repartiment de culpes, caldrà molt enginy per trobar una fórmula de competitivitat que serveixi com a aspirina per a la grip econòmica d’aquest país, i per extensió, de tot Europa.
