El govern acaba de presentar un ambiciós pla que ha denominat amb pompa Estratègia Ferroviària de Catalunya. Acostumats, cada vegada més, a la política de curta i baixa volada, convé agrair la bona disposició dels responsables públics que, com diuen ara els nous cretins, “amplien el focus”. “Ampliar el focus” –ai!– en aquest cas equival a dissenyar una estratègia política al sector ferroviari que vaja més enllà d’intentar pal·liar el nostre drama de cada dia al pretès servei de rodalies.
Conten que un dia a principi de segle un grup d’admiradors de Santiago Rusiñol el van portar a València per ensenyar-li la ciutat. Quan van arribar al llit vell del riu Túria –immens com el del Sena, amb ponts i valls gòtics, massissos– l’artista es va quedar mirant el riu, tan esquifit, i va sentenciar: “Ja veig que tenen el solar… I diguin-me, quan el pensen omplir?”.
És aquest el cas. El govern actual ja té un solar quasi perfecte que cobreix la planificació ferroviària del país fins el 2050. No s’hi han estalviat esforços ni detalls. Però la qüestió clau és la mateixa: qui se’n farà càrrec? Qui ocuparà el solar? Com omplir aquesta carcassa amb recursos propis o assegurats?
La denominada Estratègia Ferroviària de Catalunya s’articula sobre sis pilars: el ferrocarril com a transport massiu, com a eina de cohesió social i territorial, la qualitat en la prestació del servei, xarxa competitiva i eficient, transport del 30 per cent de les mercaderies, ecosistema d’empreses i vinculades al sector, formació professional ferroviària i tot això, amb una inversió que augmente “de manera sostenible”.
Aquest és el paradís terrenal que presenta un govern en un infern que ha amargat durant dècades la vida dels seus contribuents. Que l’ha destarota encara. I precisament aquesta és l’amarga realitat que l’hauria d’obligar a no fer volar coloms. No s’hauria d’especular amb grans horitzons i perspectives d’un servei públic quan els usuaris que n’haurien de ser els presumptes beneficiats n’han estat víctimes durant anys i anys. Per un mínim de prudència justa i necessària. Encara que el govern que ho faça tinga com a gran propòsit “normalitzar” una societat que considera “desnormalitzada” arran del procés.
Si un horitzó de vint-i-cinc anys resultaria arriscat en un país “normal” –és a dir, amb recursos propis–, encara és molt més temerari quan la meitat de les aportacions necessàries per a aplicar aquest pla de cinc quinquennis hauria de correspondre a l’administració de l’Estat.
L’Estratègia del govern de Catalunya ocupa un espai de decisió que correspon al de l’Estat, que concreta detalls que afecten aquell govern, la Renfe o l’Administrador d’Infraestructures Ferroviàries.
Una estratègia de part que afecta unes altres parts i que no té cap garantia de col·laboració futura no és una estratègia, és una declaració de bones intencions sobrera. O pitjor encara, una temeritat.
