L’anunci que Netflix ha arribat a un acord per adquirir els estudis i l’activitat audiovisual de Warner Bros. Discovery per uns 72.000 milions de dòlars, una xifra que situa el valor total de l’operació entorn dels 83.000 milions, ha alterat profundament el mapa de la indústria audiovisual mundial. L’operació inclou els estudis Warner, el seu catàleg de produccions i els serveis de vídeo sota demanda vinculats a marques com HBO i HBO Max, mentre que els canals de televisió lineal de WBD se separaran en una altra empresa abans del tancament de la fusió. Tot això, però, coincideix amb un gir inesperat: Paramount ha llançat una oferta pública d’adquisició hostil sobre Warner, valorant-la per sobre de la proposta de Netflix i adreçant-se directament als accionistes. Aquest moviment afegeix incertesa a l’escenari i fa que qualsevol anàlisi sobre les conseqüències competitives de la fusió hagi de ser prudent i subjecta a l’evolució d’aquestes ofertes concurrents. Passi el que passi, és, sens dubte, una de les concentracions més rellevants de la història recent del cinema i de les sèries.
Més enllà de la seva magnitud econòmica, el que importa és què pot significar la fusió per al funcionament del mercat i per a la intensitat de la competència. D’una banda, Netflix és el principal proveïdor global de continguts audiovisuals a través d’internet, amb una base d’abonats massiva i una capacitat tecnològica que ha redefinit els hàbits de consum. De l’altra, Warner és un dels grans generadors de contingut del món, amb franquícies de primer nivell, sèries emblemàtiques i produccions que formen part del patrimoni cultural contemporani. La integració d’aquestes dues dimensions —distribució i producció— té, inevitablement, efectes estructurals.
El primer risc competitiu és la creació d’una empresa que controla simultàniament la principal finestra de distribució i una part essencial del repertori de continguts que alimenten el sector. Quan un sol actor pot decidir què es produeix, com es distribueix i quin accés concedeix als seus rivals, s’incrementa el perill d’un tancament parcial del mercat. Això pot derivar en retards en la concessió de drets, en condicions comercials més exigents o en restriccions a la disponibilitat de continguts que són decisives perquè altres plataformes puguin competir de manera efectiva.
El segon risc és horitzontal. La integració de Warner suposa la desaparició d’un competidor significatiu en l’àmbit de les sèries i les produccions de gran qualitat, un segment en què la competència ha estat intensa els darrers anys. Encara que el mercat audiovisual continua sent ampli, perdre una marca amb la trajectòria de Warner pot facilitar increments de preus o reduir la varietat disponible, especialment en un context en què moltes llars ja perceben un augment acumulat de costos en els seus serveis audiovisuals.
La tercera línia de risc afecta la capacitat de negociació dels actors més petits del sector: productores independents, distribuïdores locals, plataformes regionals i canals de televisió. Un grup verticalment integrat pot establir calendaris de distribució, exclusivitats o condicions contractuals que redueixin l’autonomia dels creadors i la diversitat de l’oferta. En un ecosistema cultural equilibrat, la pluralitat de finestres i de veus creatives és essencial; quan el poder es concentra, les oportunitats per a projectes innovadors o per a empreses amb menys dimensió tendeixen a disminuir.
En aquest sentit, el paral·lelisme amb la fusió entre Microsoft i Activision és il·lustratiu. En aquella operació, les autoritats de competència van advertir que integrar una plataforma amb continguts molt demandats podia permetre restringir l’accés de rivals o alterar les condicions de competència d’una manera difícil de corregir posteriorment. L’operació només es va autoritzar després que Microsoft acceptés cedir drets essencials i assumís compromisos que limitaven el seu poder d’exclusió. El principi de fons —evitar que un sol actor concentri massa control sobre elements essencials per a competir— és perfectament aplicable al sector audiovisual.
És cert que els defensors de l’operació insisteixen que la fusió pot generar eficiències, estabilitzar un sector tensionat i reforçar la capacitat de produir continguts de qualitat. I possiblement hi ha elements d’aquest argument que són raonables: els costos de producció han augmentat i la fragmentació del mercat ha posat pressió sobre molts operadors. Però les dificultats conjunturals no poden eclipsar els riscos estructurals que podrien transformar, de manera duradora, l’oferta cultural i la intensitat de la competència.
En darrera instància, el debat no gira només entorn de qui produirà les sèries més vistes o quina plataforma acumularà més abonats, sinó sobre quin tipus d’estructura de mercat volem: un ecosistema divers, amb múltiples centres de decisió, o un entorn cada vegada més concentrat. La compra de Warner per part de Netflix pot tenir una lògica industrial comprensible, però també pot redefinir l’equilibri de poder del sector durant dècades. Justament per això cal analitzar-la amb prudència i amb la mirada posada en la competència a llarg termini.
