Espanya és, juntament amb Turquia i Xile, l’únic país on canvien més del 95% dels alts directius públics quan es produeix un canvi de govern – i Catalunya no és cap excepció dins l’estat espanyol. Immersos en una dinàmica de legislatures curtes, governs fràgils i en minoria i investidures accidentades, la gran rotació d’alts càrrecs públics (secretaris generals, directors generals, subdirectors, subsecretaris…) complica l’abordatge de tots aquells reptes que transcendeixen els cicles electorals i que requereixen una estratègia estable d’execució de polítiques públiques.
Des de fa més d’una dècada, el Parlament de Catalunya acumula dossiers sobre aquesta qüestió que no acaben de reeixir per manca de voluntat política. Aquests canvis legislatius que estan en hibernació haurien de corregir diverses febleses que el sistema actual de funció pública a Catalunya arrossega. En primer lloc, avançar des de l’actual model totalment discrecional de nomenament de les direccions i subdireccions generals i secretaries generals per criteris d’afinitat política cap a un model on s’estableixin unes determinades competències i qualificacions que hauria de complir cada posició. Aquest plantejament contrasta amb la situació actual, on és habitual veure alts càrrecs que no disposen de formació ni experiència professional prèvia en el camp institucional que lideren, i fins i tot directius públics que salten entre conselleries de temàtiques diametralment oposades quan s’estrena una nova legislatura o hi ha una reestructuració del govern.
Per altra banda, una alta direcció pública plantejada per transcendir els cicles electorals permetria una millor implantació de sistemes d’avaluació de polítiques públiques. Els països de referència en aquest àmbit, com Dinamarca, el Regne Unit o el Canadà, segueixen un mètode rigorós per introduir noves regulacions i avaluar-ne l’èxit o fracàs: fixar els objectius de la regulació i analitzar-ne el context legal i impacte econòmic (l’anomenada avaluació “ex-ante”), implementar de forma controlada i progressiva la nova política tot recopilant-ne dades sobre l’impacte real (avaluació “ex-post”) i corregir les desviacions entre l’impacte esperat i l’impacte real fent modificacions constants de la regulació o fins i tot derogant-la si està molt allunyada dels objectius que s’esperaven. Aquesta tradició no és habitual a Catalunya: és comú que es precipitin canvis legislatius més enfocats en l’opinió pública o en satisfer les demandes dels grups d’interès que no en un estudi rigorós, la qual cosa fa que la llista de projectes legislatius catalans que han tingut problemes als tribunals sigui llarga: des del topall dels preus de lloguer d’habitatge fins a la ràtio màxima de VTC per cada taxi, passant per l’impost verd per a les elèctriques. També és freqüent veure polítiques frontalment regressives, és a dir, on s’utilitza el pressupost públic per subvencionar a perfils de renda alta o molt alta, com el cas de la gratuïtat absoluta del sistema universitari (en lloc d’un esquema de beques que garantís igualment l’accés equitatiu però sense subvencionar a les rendes altes) o dels xecs indiscriminats per comprar material escolar.
Disposar d’un cos d’alta funció pública que transcendeixi els canvis de color polític i que es basi en criteris de competències, formació i experiència i no en nomenaments discrecionals és sense cap mena de dubte un factor de millora de la qualitat institucional, com també ho és la regulació basada en l’avaluació de polítiques públiques en lloc de legislar segons on bufa el vent mediàtic. Segons estudis acadèmics, Espanya és el país de tota la Unió Europea on més ha retrocedit la qualitat institucional les darreres dues dècades – així doncs, reformar l’administració per fer-la més estable, més competent i més rigorosa és necessari. S’alinearan els astres per recuperar els projectes de llei guardats al calaix del Parlament abans d’esgotar la present legislatura?
