En els orígens, la paraula crisi -manllevada del llatí, que la va prendre del grec- volia dir canvi. Per a bé o per a mal. I encara ara mèdicament una crisi vol dir un gir, que tant pot ser positiu com negatiu. Etimologia i medicina a part, avui dia la paraula crisi s’ha carregat de connotacions aspres i s’equipara amb patiment. Pateixen les crisàlides quan, en letargia aparent, canvien de larva a papallona o borinot? No ho sembla gens. Una vegada la mutació s’ha fet efectiva, la majoria de les opinions coincideixen a remarcar que l’insecte volador resultant és més atractiu i productiu que el cuc.
La política catalana és una crisàlide des que es va encapsular en allò que hem convingut a dir “procés”. En opinió d’alguns -sobretot la premsa o els polítics que el combaten- el “procés” es va acabar diumenge passat quan l’independentisme va perdre les eleccions després de deixar-se pel camí un milió de vots.
Això podria ser així si el final d’aquesta etapa hivernada en capoll -d’aquesta crisi- fora un punt efectiu diferent i més o menys definitiu: o papallona o borinot. I no. Ni papallona ni borinot. Encara que l’independentisme haja perdut una part enorme del seu suport electoral, l’unionisme no n’ha aconseguit sumar-ne prou per considerar liquidada la crisi -el procés.
Salvador Illa no sumarà prou diputats en primera volta per a ser investit president amb la majoria absoluta. En segona, almenys d’entrada, tampoc compta amb les abstencions que li permetrien presidir la Generalitat. I encara que tot rodara com ell vol, els acords contradictoris i estrambòtics o l’abstenció que així ho permetrien no li deixarien fer la política que ha proposat al seu programa electoral.
Per ampliar l’aeroport del Prat, per exemple, el president Illa necessitaria els vots de Junts, del PP o de Vox -en el cas que Vox sàpiga que hi ha un aeroport al Prat-. Òbviament, si els Comuns entraren al seu govern, aquesta possibilitat encara seria més improbable.
En la qüestió que ha brillat amb llum pròpia i potent durant la campanya i que va provocar l’avançament electoral, el Hard Rock, el bloqueig es repetiria. Un govern “d’esquerres” o amb la participació dels Comuns i el suport extern d’Esquerra tampoc no l’impulsaria. Una vegada més, els vots de l’oposició coincidirien amb el compromís previ del partit del president, però els pactes postelectorals o el suport parlamentari evitarien la coincidència.
En quants altes punts la situació seria idèntica? En quantes infraestructures? En quants equipaments? S’entén la paràlisi si s’accepta la premissa dels Comuns per guanyar vots durant la campanya. Per als seguidors d’Ada Colau i de Jèssica Albiach, el PSC és un dels partits “de l’asfalt”. Els socialistes eren “de dretes” fa tres dies, però ara han de ser la pedra angular d’un govern “progressista”. En què quedem?
Si la barrera de l’eix nacional no fora tan forta, el programa que més s’assembla ideològicament al del PSC és el de Junts, però l’acord és impossible. I d’on no n’hi ha, per molt que alguns vulguen escórrer les pedres, no en raja.
Tot això vol dir, senzillament, que hi ha procés. I vol dir també que totes les combinacions que permeten als uns o als altres governar -al PSC, però també a Junts- comporten unes contradiccions programàtiques que bloquen aplicar una política econòmica coherent i resolutiva. La majoria de les grans qüestions pendents a Catalunya ara no es resoldran tampoc. Hi ha crisàlide encara. Ni papallona ni borinot.
2 
