Arriba a casa, es descalça i mentre recull les quatre coses que hi ha pel camí es posa a fer el sopar. La rentadora, l’estenedor o fins i tot el rentaplats es converteixen en muntanyes a escalar passades les nou de la nit. Una jornada dura davant de l’ordinador, de la caixa o a peu dret a la botiga i després a cuinar, netejar o cuidar. Una vegada i una altra. Dia rere dia. Setmana rere setmana. ‘I llavors la gent em pregunta per què no soc emprenedora’, pensa. El relat és tan real com fictici, una situació que es repeteix en una gran part de les dones del món. Persones formades, preparades i amb inquietuds que decideixen posar per davant les cures abans que ser directives. Dones, com moltes d’altres, que han nascut sota una estructura marcada on la conciliació no té cabuda. Ja ho deia algú en alguna xerrada inspiracional en algun moment de la història: les dones liderarien el món si el patriarcat no existís.
En sentim parlar molt, del sostre de vidre i de la bretxa salarial, problemes reals i tangibles que tenen les dones per accedir a llocs de feina superiors o a alts càrrecs en companyies importants. Aquestes dificultats minarien la moral de qualsevol que intentés arribar fins al poder. Amb ambició o sense, les dones es veuen obligades a queixar-se menys i renunciar a més. No són les hores extres per acabar la feina ni els caps de setmana treballant, és la mentalitat col·lectiva que provoca que una dona que ho té tot professionalment hagi d’escoltar que no hauria de ser feliç; i, per contra, una dona que vol escalar hagi de fer jocs malabars per no perdre’s res pel camí. És la renúncia a tenir fills o tenir-los més tard. És la mala cara de la veïna quan et veu entrar només un cop al mes a casa els teus pares, o els judicis de valor quan poses la feina per davant de tot. És la càrrega mental invisible, la que no es veu a simple vista, la que es porta per dins, però la que fa que una dona es conformi per estabilitat emocional.
Les xifres confirmen aquest patiment en silenci. El 2022 -segons un informe d’Acció- només el 20% de les dones de Catalunya eren alts càrrecs d’empreses. Una xifra desoladora, però per sobre la mitjana europea, que es col·locava en un 17%. I evidentment el sostre de vidre i el difícil accés a les dones en certs sectors masculinitzats hi tenen molt a veure. Fins i tot la falta de referents o l’herència d’èpoques passades acostuma a fer minvar les ganes de lideratge. Però el problema és més estructural i va més enllà. Perquè una dona que ho té tot -a ulls de la societat- és aquella que treballa a la feina i a casa; és la bona mare, la bona esposa i la bona cap. I sense la trinitat no vas enlloc, no ets ningú, et falta quelcom. Un discurs que -per pervers i masclista que sigui- hem interioritzat de tal manera, que les dones opten per renunciar a tenir més responsabilitats a la feina, per portar els pantalons a casa.
Els temps canvien i les dades demostren que cada vegada hi ha més dones que lideren companyies. De fet, les mateixes companyies busquen directives per omplir els seus consells d’administració. La conciliació ja no és aquella paraula que posa a l’home a rentar els plats i la dona al capdavant d’una empresa. És la manera de tenir una estabilitat a la llar que et permeti continuar avançant en la teva carrera. Però continua sent una paraula femenina i és un esforç de les dones. La conciliació és la tireta contra un mal major: la renúncia. Perquè en una societat idíl·lica, siguis home o dona, fas sacrificis per arribar més lluny. En l’actual, un home que en fa és un visionari i una dona és una mala mare o esposa o filla. Conciliar és reconèixer que una dona té dret a prioritzar la seva carrera professional, però també l’acceptació que és ella la que ha de fer-ho. Ningú parlaria de conciliació per donar prioritat a la carrera d’un home, perquè l’statu quo assumeix que és el seu paper, però quan una dona vol fer-ho, la visió general l’empeny a pensar, reflexionar i decidir a què està disposada a renunciar. Perquè per una dona tenir-ho tot implicaria viure en un món només liderat per dones.
