L’anunci de la captura de Nicolás Maduro per part dels Estats Units, acompanyat d’un missatge inequívoc de la Casa Blanca sobre la necessitat de garantir l’estabilitat i el control de l’Hemisferi Occidental, no és un episodi aïllat ni improvisat. Al contrari, s’inscriu de manera gairebé canònica en la nova Estratègia de Seguretat Nacional publicada pel govern nord-americà el novembre de 2025. El cas veneçolà funciona així com una porta d’entrada privilegiada per entendre cap a on es dirigeix la política exterior dels Estats Units sota el segon mandat de Donald Trump.
La nova estratègia és un document clarament programàtic. Més que una llista de riscos, ofereix una visió ordenada del món i del paper que Amèrica vol ocupar-hi sota la doctrina “America First”. Suposa una ruptura explícita amb el multilateralisme liberal de les darreres dècades i una aposta per una arquitectura alternativa basada en sobirania nacional, proteccionisme econòmic i una distribució molt més estricta de càrregues entre aliats.
El punt de partida és un diagnòstic sever: durant trenta anys, les elits nord-americanes haurien perseguit una hegemonia global insostenible, lligant els Estats Units a compromisos militars, comercials i institucionals desvinculats dels seus interessos materials. La desindustrialització, la dependència energètica i la pèrdua de control fronterer apareixen com els costos acumulats d’aquest model. El document presenta el primer mandat de Trump com una correcció necessària d’aquest rumb i el segon com el moment de consolidar-la.
Al centre de l’estratègia hi ha una definició molt estreta de l’interès nacional. La prioritat és garantir la supervivència d’una república sobirana capaç de protegir el seu territori, la seva economia i la seva cohesió interna. D’aquí se’n deriva una insistència constant en el control migratori i en la necessitat de disposar d’una economia resilient, capaç de sostenir tant la prosperitat com el poder militar.
Aquesta visió es tradueix en una política econòmica explícitament intervencionista. La reindustrialització es presenta com un pilar de la seguretat nacional: els Estats Units no poden dependre de rivals estratègics per a components crítics, matèries primeres o tecnologia dual. L’estratègia defensa aranzels, política industrial activa i protecció de la propietat intel·lectual, alhora que aposta per una expansió decidida de la producció energètica (petroli, gas, carbó i nuclear) i rebutja les polítiques de “Net Zero”, considerades un llast per a la competitivitat occidental.
En l’àmbit internacional, el document no planteja una retirada, sinó un replegament selectiu. Washington renuncia a la idea de transformar el món, però no a la de condicionar-lo. A l’Indo-Pacífic, això implica reequilibrar una relació econòmica considerada profundament asimètrica amb la Xina i reforçar la dissuasió militar per preservar l’statu quo a Taiwan i garantir la llibertat de navegació. El resultat previsible és un entorn de més friccions comercials, més despesa en defensa i més pressió sobre els aliats.
Europa, per la seva banda, és descrita com un soci afeblit per l’excés de regulació, la dependència energètica i una crisi de confiança civilitzacional. Els Estats Units pressionen per una fi negociada de la guerra d’Ucraïna i exigeixen que els europeus assumeixin una part molt més gran del cost de la seva pròpia defensa, cosa que apunta cap a una relació transatlàntica molt més transaccional.
És, però, a l’Hemisferi Occidental on la nova doctrina es manifesta amb més claredat pràctica. L’estratègia recupera una versió actualitzada de la Doctrina Monroe: els Estats Units no toleraran la presència d’actors extrahemisfèrics que condicionin la seguretat, els fluxos migratoris, les rutes comercials o els recursos estratègics del continent. Veneçuela és presentada implícitament com el cas paradigmàtic d’Estat fallit, font de migració desestabilitzadora, narcotràfic i plataforma d’influència russa i xinesa. La captura de Maduro envia, així, un missatge nítid: Washington està disposat a passar del discurs a l’acció per reafirmar la seva primacia regional.
En conjunt, l’Estratègia de Seguretat Nacional del 2025 dibuixa una Amèrica que es vol forta, autosuficient i menys disposada a sostenir l’ordre global per inèrcia. Una Amèrica que concep l’economia com a instrument de poder i la sobirania com a condició de seguretat. I una Amèrica que, com mostra el cas veneçolà, vol deixar clar que el seu replegament global no implica cap renúncia al control del seu entorn més immediat.
