“Kamala Harris arracona Trump!”. “El món veu el poder de Kamala Harris!”. “Harris atrapa un Trump a la defensiva!”. Minuts després del primer -i segurament darrer- gran debat de la campanya per al 5 de novembre el consens mediàtic és clar. Només Fox News, corretja de transmissió dels spin doctors republicans, capgira la lectura i apunta amb bala als moderadors, acusant-los d’estar de part de la vicepresidenta. La candidata Demòcrata va protagonitzar un debat de vibres: ella, coneixedora del format, punxava l’expresident per situar-lo allà on el volia: estrany, desconnectat, ideològic en el pitjor sentit del terme. Ell, perdut, queia en totes les trampes i deixava imatges perquè la torçada blava ocupi la seva foto de perfil d’X durant els pròxims dos mesos. Els ultres són morts a l’aigua. Tot anirà bé.
Un debat net, lloat pels mitjans, sense especial càrrega programàtica i més agressiu en la metarreferència que en la mesura. Un New York Times agenollat. L’estrella del pop més gran del planeta donant-hi suport explícit a les xarxes -per netejar les taques en la seva imatge provocades per una amistat dubtosa-. I les enquestes, tremolant als swing states. Qui, des de l’esquerra, té certa memòria, no surt tranquil del xoc emès per ABC. El 2020, Joe Biden va guanyar una campanya enfangada, on president i aspirant pugnaven pel mateix espai -un discurs popular en l’àmbit econòmic, amb els sindicats del braç, i fent bandera del “pay them more” enmig de la pandèmia-. Harris no és Biden; és clar. El gran problema, però, és que sigui Hillary.
Els sorprenents nivells d’astúcia política del partit Demòcrata d’ençà del pas al costat del 46è president no es podien mantenir durant tant de temps. Tim Walz al ticket, i AOC i Bernie Sanders al centre de la Convenció Nacional, semblaven prometre una Harris disposada a saltar al coll de l’enemic. Un Trump descontrolat, abraçat a elements massa reaccionaris -i massa explícitament- per atraure majories, radioactiu per al votant mitjà, permetria als Demòcrates proposar una nova normalitat: la del perdó del deute estudiantil, la del control de preus, la de les pujades federals del salari mínim o l’avortament lliure.
Res més lluny, el debat ha mostrat una vicepresidenta acomodada, que ha preferit la fórmula funcional per destrossar el Trump candidat -innegable, perquè funciona- abans que rematar el boig i el seu llegat amb alternatives. Els votants clau, però, viuen als marges del paraigua cultural del Times i la CNBC, i convertir el seu clar descontentament enmig de la pitjor crisi del cost de la vida que ha vist el país des de la Gran Depressió en vots progressistes requerirà un esforç molt més quirúrgic. I molt més agressiu: vist el partit Republicà realment existent, convèncer la publicista de Taylor Swift és d’allò més fàcil.
Barack Obama va guanyar, diuen, perquè David Axelrod era fantàstic. Tot era comunicació. La realitat, però, és que va arribar al despatx oval perquè era un mestre de la traducció: es pensi el que es pensi del seu exercici, la plataforma d’Obama l’any 2008 suposava un canvi de rumb per a un estat del benestar que era -i és- encara el de Reagan; el de l’abandonament i la solitud. La millor feina del seu equip va ser la d’articular burocràtiques reformes de prestacions socials en un discurs engrescador, eròtic. Harris, ja abans del DNC, prometia una opció similar: enrere queden els Clinton, sí, però també la trinxera de Biden. La 47a presidenta havia de deixar enrere la resistència per, com resen els seus seguidors, “girar full”. El seu debat, però, no mira pas al futur; i sense aquesta capacitat de prometre una vida millor, el 2016 és un perill real.
