Tot bon inversor es basa en la diversificació d’actius per aconseguir la solvència dels seus negocis. Dit de manera ràpida, el divideix i venceràs que hem adoptat del llatí –divide et impera– no és solament una frase sense sentit del gran llibre L’art de la guerra sinó que constitueix un dels mantres més importants de l’economia actual. Igual que en les finances personals, les finances d’un país també haurien de buscar la diversificació, una fórmula que ni a Catalunya ni a l’estat espanyol ha acabat d’agradar mai. Heus aquí un dels eixos més conflictius de la nostra economia: la dependència del turisme ha posat sobre la taula un conflicte de base i és que quan les coses van malament, jugar-s’ho tot a un sol partit no és mai bona idea.
El passat dimarts sortien les dades esperançadores del turisme català. Hem recuperat el 88% dels turistes que hi havia abans que el confinament provoqués la seva extinció. No és una mala dada, tot el contrari, denota les ganes que té el sector de recuperar-se. I més li val, comptant que el turisme dona feina a unes 400.000 persones a Catalunya i uns 2,4 milions a tot l’estat espanyol. No és un sector, doncs, que es pugui permetre el luxe d’entrar en recessió. No em malinterpreteu, no és que cap sector tingui assegurat un futur davant de la recessió, però l’aposta governamental pel turisme és tan gran que fa pensar si realment hi hauria una sortida digna quan tot això s’acabi.
La mateixa presidenta de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), Cristina Herrero comentava en unes declaracions que el PIB estatal havia entrat en un estancament des de l’estiu. La raó principal que remarcava Herrero? El turisme, un sector que s’estava recuperant, però que no aportava suficient perquè el Producte Interior Brut donés bones xifres. Aquestes estimacions, lluny de ser una opinió aïllada, van en la línia de les del darrer informe de conjuntura econòmica del BBVA, que retallava a llarg termini les previsions de creixement que de manera molt optimista havia fet el govern espanyol pel 2023 en més d’un punt –un 1% pel 2,1% sobre el qual es van elaborar els pressupostos generals de l’Estat–.
Fa dos anys que intentem tornar a arrencar el motor de l’economia catalana i espanyola sense obtenir canvis substancials que ens facin pensar que alguna cosa traurem de jugar-nos-ho tot al turisme. La pandèmia va ser la primera epifania d’aquest final tràgic, el país es va aturar, els ingressos van baixar i la situació es va tornar més insostenible que mai. Tots els sectors van patir, però els sector serveis i el turisme van morir i ara els estem intentant ressuscitar. No cal ser un geni per desxifrar que el turisme tampoc és la joguina preferida d’Europa, ja que en l’Agenda 2030 també hi ha diverses seccions que asseguren que s’ha de canviar la manera en la que es visiten els llocs. “El turisme sostenible”, una manera més que tenim de camuflar un engranatge que ja no funciona i que, a més, segons les últimes dades dels experts, no només contribueix a l’estancament de l’economia sinó que també es carrega la biodiversitat.
Tal com començava, la diversificació de negoci és l’estratègia més factible per l’èxit empresarial i això és el que hauria d’estar implementant el Govern, mesures per trobar la manera de no gastar tots els recursos en el volàtil sector del turisme, sinó enfortir els sectors que -deu no ho vulgui- si vingués una seqüela de la pandèmia, no evocarien l’economia del país al fracàs. I sinó em creieu agafeu l’exemple grec, un país d’una bellesa impressionant que ha hagut de resignar-se a la superpoblació de les seves platges amb turistes d’arreu per fugir de la precarietat de la seva economia, basada, evidentment, en el turisme.
