La importància dels principals encausats en el cas que la premsa de Madrid ha batejat com “el macrojudici contra el clan Pujol” ha eclipsat els càrrecs a què han de fer front els deu empresaris que la fiscalia ha considerat responsables de diversos delictes. Aquests delictes es resumeixen en l’epígraf “blanqueig i falsificació documental”. Quan arriba el moment de filar més prim, però, cada cas concret es despatxa amb acusacions que, com va constatar l’advocat Cristóbal Martell el primer dia del judici, manquen de precisió i no van més enllà de la imputació genèrica.
Entre aquests deu empresaris encausats hi ha els noms de Carles Sumarroca i Carles Vilarrubí, una família –els Sumarroca– i un nom –el de Vilarrubí– íntimament lligats a la trajectòria política del president Jordi Pujol. La gravetat dels càrrecs a què s’enfronten i de les penes que demana la fiscalia –cinc anys de presó per a cadascun dels deu empresaris– justifica la prudència amb què els acusats han reaccionat durant la investigació policial i la instrucció. Una investigació i una instrucció que s’han eternitzat abans del judici que ara s’ha obert a l’Audiència Nacional, un tribunal excepcional que, es vulga o no, manté una línia de continuïtat amb el Tribunal d’Ordre Públic franquista.
Aquesta prudència obligada no permet conèixer alguns detalls significatius que van formar part de la denominada Operació Catalunya, origen de tota “la trama” que l’acusació vol “criminal”. Però, fora estrictament d’aquest judici, seria mol il·lustratiu saber les pressions que van haver de suportar determinats empresaris de l’entorn de Convergència durant els moments més durs del procés.
Alguns d’ells, per exemple, van rebre visites policials o d’alts càrrecs polítics del govern del PP que els van proposar deixar-los en pau a canvi d’una declaració que comprometera l’expresident de la Generalitat. Els qui no van accedir aquest xantatge van haver de suportar tota mena d’investigacions des de tots els fronts. La “macrocausa dels Pujol” naix viciada des de l’origen per aquesta obsessió policial i política que tenia com a objectiu inicial que Jordi Pujol desautoritzara públicament el procés independentista i la deriva que havia pres Convergència Democràtica.
Tant Carles Vilarrubí com la família Sumarroca van ser objectes d’altres acusacions que els afectaven a ells individualment en una xarxa intimidatòria que alguns mitjans de Madrid han sentenciat ara d’aquesta manera: “El juicio a los Pujol es, a su vez, un juicio sumarísimo a la burguesía catalana”.
Es tracta exactament d’això. D’un costat, un escarment a una “burgesia” que els poders de l’Estat –tots els poders de l’Estat– han considerat sempre com un fenomen inexplicable i execrable. “Burgesia” i “catalana” –encara pitjor, “catalanista”– són termes que, combinats, causen un profund malestar –un disgust visceral– en les altes instàncies d’uns poders que no entenen l’obcecació d’aquest grup a mantenir-se com una tribu diferent. Condemnar penalment la burgesia catalana és una continuïtat lògica de la condemna moral que sempre ha estat present a la societat espanyola.
Però, a més, una part d’aquesta burgesia no en va tenir prou amb l’adscripció “catalanista”. Va anar més enllà i, a distints nivells, es va identificar amb el procés independentista, que, a parer dels seus botxins, només tenia una explicació: “Tapar amb l’estelada la corrupció política de Convergència Democràtica”. Per això el càstig ara ha de ser més exemplar. Ha de servir com a dissuasió perquè aquesta “burgesia catalana” mai torne a caure en la temptació d’enfrontar-se a l’Estat.
Una part –mínima– de la judicatura espanyola vol una sentència exemplar contra la família Pujol i els empresaris encausats per allò que podríem definir com a odi de classe. Una altra part –màxima– busca aquest càstig com a escarment de dissidents nacionals.
Si el “macrojudici” a la família Pujol conté aquestes intencions, com pot creure algú que serà just?
