Aquest dissabte el món econòmic català va rebre la inesperada notícia de la mort del fundador de Mango, Isak Andic, en un accident de muntanya. Com no podia ser d’altra manera, el consens ha estat absolut en lloar la seva gran fita de convertir Mango en una de les principals multinacionals del sector de la moda: de vendre roba a una parada del mercat, a la primera botiga a Passeig de Gràcia, Andic ens va deixar dissabte amb 2.700 botigues Mango repartides en 115 països i una potent i pionera botiga online, visionària des del seu llançament l’any 2000. Mango és una empresa financerament potent i sanejada, amb facturació superior a 1.500 milions i creixements anuals superiors al 6%. Compta amb 15.000 treballadors, gairebé 2.000 dels quals la seu central de Palau-Solità i Plegamans. L’empresa tot just celebrava el quarantè aniversari la setmana passada, que va coincidir amb la introducció del seu pla estratègic fins a 2026, que marca la fita d’assolir els 4.000 milions de facturació ancorats a un potent creixement a Estats Units.
El cas de Mango, per la dimensió de les seves xifres,és totalment atípic a Catalunya. També a Espanya i Europa, malgrat comptar amb la llarga ombra d’Inditex a aquest sector. Però el cert és que no som país, ni continent, de grans empreses. A Catalunya, el 95,5% de les organitzacions són microempreses, una xifra que contrasta amb el 84,4% a Alemanya. El 4,3% són pimes, respecte el 15,2% a Alemanya. I el 0,2% són grans empreses, una xifra que és el doble a Alemanya. Malgrat la gran distància que ens separa amb alguns països europeus en matèria de dimensió del teixit empresarial, el cert és que el conjunt d’Europa té un greu problema en aquest aspecte: si ho contrastem amb geografies com Estats Units, les xifres estan a anys llum: més del 2% de les companyies són grans empreses, i un espectacular 43% són pimes, exactament deu vegades més que a Catalunya.
Aquestes estadístiques no són una curiositat més per llegir tot fent el cafè. Tenen un impacte tangible sobre el nostre dia a dia, sobre la resiliència i prosperitat de l’economia a casa nostra. Les empreses petites són evidentment molt més vulnerables que les grans, talment com l’esperança de vida i les probabilitats de mortalitat d’una mosca són més negatives que les d’un cocodril. I aquesta importància s’accentua a mesura que la volatilitat geopolítica és creixent, que vivim més xocs d’oferta i demanda imprevistos – el darrer quinquenni en portem uns quants: la pandèmia del Coronavirus, la crisi energètica derivada del conflicte d’Ucraïna, el tall del Mar Roig que encareix el transport internacional respecte d’Àsia… Més enllà de la capacitat de resistir als embats financers, les empreses amb una certa entitat també són més competitives. Existeix un concepte perfectament estudiat i delimitat per descriure aquest fenomen: les economies d’escala, que es refereixen al fet que com més gran és una empresa, més baix és el seu cost per una determinada unitat de producte. Les economies d’escala responen a una qüestió intuïtiva: la Mango que deixa el Sr. Andic no obté el mateix preu per cada camisa comprada a un productor tèxtil si compra 1.000 camises o si en compra 80.000 – en aquest darrer escenari, serà esperable que el fabricant ofereixi un descompte per volum que premiï la gran fidelitat del client. Tampoc obté el mateix preu/MWh d’electricitat per a les seves botigues si té 2 establiments o si en té 200: amb 200 punts de venda tindrà prou múscul per obrir un procés de concurrència on les comercialitzadores de subministrament faran ofertes agressives i competiran entre elles per veure qui s’emporta el gran contracte. Per tot plegat, la petita botiga de barri ho tindrà complicat per competir amb uns subministraments més cars, un lloguer més car, un cost de mercaderia més car i menys potència de màrqueting. Però no oblidem que si la multinacional no és catalana serà estrangera – per cada Mango que no tenim, apareix una Primark, per la qual cosa hem de prendre nota de les receptes que ens deixa Andic per guanyar múscul.
El cas d’Andic té doble mèrit: crear multinacionals a casa nostra no gaudeix de vent de cua. Mango ha crescut reinvertint els seus beneficis, que ha cultivat gràcies a les decisions correctes en disseny de col·leccions, en la tria dels punts de venda, en identificar el seu client potencial i fer les accions de màrqueting apropiades per seduir-lo. Mango ha reinvertit els seus beneficis per créixer malgrat la fiscalitat espanyola incentiva a no presentar beneficis, perquè l’Impost de Societats es paga tant si es reinverteix en créixer com si s’emeten dividends; per tant, l’incentiu és engreixar els costos per minimitzar beneficis i pagar menys d’aquest Impost. Quan Mango ha recorregut al sector bancari, en poques ocasions, la banca ha demanat – com sempre – centrifugar el risc: el préstec sindicat de 200M€ que va demanar el 2020 per fer front al Covid va haver d’estar subscrit per sis entitats i comptar amb l’aval de l’ICO, degut a l’estricte marc regulatori de la banca europea que s’ha construït després de la Gran Recessió.
En definitiva, amb Andic ens acomiadem d’un empresari excepcional que ha aconseguit la fita heroica de construir una multinacional des de zero a Catalunya. Però aquesta fita no hauria de ser heroica. El teixit productiu hauria de poder accedir als avantatges de les economies d’escala, i no hauríem de tenir només una Mango, només un Isak Andic.
