Dijous passat tornaven a col·lapsar a les borses d’arreu del món els valors de les principals empreses de software empresarial: companyies com Salesforce, SAP o Oracle van patir una nova jornada negra, una situació que s’ha repetit diverses vegades els darrers mesos. El fet concret que va propiciar una nova retallada de valor el passat dijous va ser la publicació d’una actualització del model d’intel·ligència artificial ‘Opus’, el més sofisticat de Claude, el nom comercial de l’empresa Anthropic. Claude ha emergit a enorme velocitat com el millor model per a la programació autònoma de software, molt per davant d’altres com ChatGPT o Gemini. Les successives actualitzacions i millores del model ‘Opus’ l’han dut a un estat actual, des de l’actualització de dijous, francament inesperat pel sector.
El que dijous van veure els mercats financers, en una barreja d’estupor, xoc i incredulitat, va ser el següent: Claude, amb el model Opus 4.6, és capaç de crear programari empresarial de primer nivell a partir d’una petició escrita – és a dir, qualsevol persona que no tingui ni idea de programació pot senzillament demanar a l’assistent que li fabriqui un programa a mida segons les instruccions descrites, fins i tot si la petició és particularment extensa, complexa o inclou elements que un proveïdor de serveis informàtics us diria que són molt complicats d’implementar. La conseqüència és doble. Per una banda, evidentment, s’aproximen núvols negres per les empreses de software: per què algú hauria de pagar centenars de milers d’euros en un sistema de gestió de clients, com Salesforce, si Claude em dissenyarà un sistema equivalent, amb les mateixes funcionalitats, però adaptat a mida al que la meva empresa necessita, per una fracció ínfima del cost i en menys de 24 h? Per altra banda, entrem en territori desconegut pel que fa a la productivitat empresarial i als avantatges competitius. Des de l’aparició de la informàtica empresarial, a finals dels anys vuitanta i sobretot principis i mitjans dels noranta, hi ha hagut un gran consens col·lectiu: les pimes ho tenen complicat per competir cara a cara amb una gran empresa, perquè aquestes últimes tendeixen a ser més eficients, a tenir més i millors eines. La botiga de roba de la cantonada no pot aspirar a fer la mateixa gestió d’estocs que Inditex: és irreal aspirar a fer que disposin d’eines equivalents.
Les eines, en realitat, en molts casos són el software empresarial: la botiga de roba de la cantonada amb prou feines tindrà una caixa registradora que li permeti veure l’estoc que té a temps real, però Inditex tindrà un sofisticat sistema de gestió d’estocs que li permetrà predir anticipadament que hi està havent un repunt de demanda en un model de jaqueta determinat, de tal manera que tindrà temps d’aprofitar l’onada perquè de seguida n’augmentarà el subministrament. És disruptiu que la botiga de la cantonada pugui tenir un sofisticat sistema de gestió d’estocs equivalent en qüestió d’un parell d’hores, de manera quasi gratuïta i sense tenir ni idea de saber programar. També és disruptiva la capacitat d’adaptació dels sistemes informàtics a les dinàmiques particulars de cada negoci – quan, fins ara, massa sovint era al revés: les empreses fem coses estranyes per adaptar-nos a determinades lògiques informàtiques que clarament no van ser pensades per l’operativa exacta que fa la nostra empresa. Així com ho és la velocitat d’iteració: si un equip té una bona idea sobre com afegir una funcionalitat o modificar una qüestió a un determinat programa per fer el procés més eficient, o per millorar-ne els resultats, tot plegat implicava posar-se en contacte amb l’empresa que el va implementar, esperar una resposta, fixar una reunió, definir un pressupost de modificacions, esperar que es dues a terme la programació de les modificacions sol·licitades… un conjunt de passos que fàcilment poden esplaiar-se al llarg de mesos. En canvi, ara hi ha la possibilitat d’agilitzar aquest prova-i-error fins i tot d’aquí a un mateix dia, amb el consegüent augment de velocitat de la millora contínua.
Aquest paradigma porta cap a una sorollosa pregunta: ens hem estat equivocant durant quatre anys en diagnosticar els potencials i les disrupcions que provocaria la intel·ligència artificial a les empreses? A l’imaginari col·lectiu, la IA era gairebé sinònim d’una eina conversacional: un assistent, un xat, un suport pregunta-resposta al qual podíem recórrer per infinitat de tasques. No és un recurs menor, però aquesta visió ha fet ombra a una altra d’igual o més potent: al xat resulta que li podem demanar que ens faci un programa a mida. I el fa de seguida, i funciona. Recalculem, en base a això, la profunditat de la disrupció.
