Un any més les Jornades del Cercle d’Economia han aplegat l’interès d’una part molt concreta del teixit econòmic i social català: la dels executius de les grans empreses i la d’allò que es coneix habitualment com a “classe política”. Més enllà de l’interès del lema -enguany, la baixa productivitat de l’empresa catalana- i dels experts que hi intervenen per analitzar-lo, com sol passar l’atenció dels mitjans s’ha centrat en la intervenció inaugural del president de l’entitat i en les dels dirigents polítics convidats per a cada ocasió.
Aquesta vegada va obrir la convocatòria anual el president de la Generalitat, Pere Aragonès, i l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni. Igualment aprofitaran l’incomparable marc que els presten les Jornades per desautoritzar-se mútuament Alberto Núñez Feijóo i Pedro Sánchez.
Com sol passar amb aquestes mena de convocatòries, els més directament interpel·lats pel Cercle -alts executius- aprofiten l’avinentesa per retrobar-se i per compartir coincidències -moltes- i discrepàncies -poques- a l’entorn de la situació i les intervencions polítiques. No es pot negar, doncs, el to marcadament polític de les Jornades, que pot quedar més o menys compensat o contrastat -més aviat, poc- pel caràcter tècnic o exclusivament empresarial. El Cercle fa política. I no se n’amaga.
Així ho ha confirmat, un any més, amb el to i la vehemència que el caracteritzen, el president de l’entitat, Jaume Guardiola. En la sessió inaugural va fixar la intervenció en dos punts molt concrets: la derrota de l’independentisme en les darreres eleccions al Parlament i la necessitat d’aconseguir un govern i una majoria parlamentària estables per a Salvador Illa. Diverses vegades Guardiola es va referir al “gran canvi polític” que han suposat les eleccions. Sense confeti, però amb ardor. Òbviament, el pitjor escenari per al president del Cercle seria ara la convocatòria d’unes noves eleccions si aquesta majoria no permetera la investidura del candidat socialista.
Jaume Guardiola i el Cercle d’Economia tenen tot el dret de triar opció nacional, fins i tot color partidista, i de traçar públicament les línies polítiques que ells consideren convenients en el present i el futur immediat del país. L’un i l’altre no amaguen fílies i fòbies. El discurs actual de Guardiola ajuda a entendre la seua entrega convençuda, militant, quan Banc Sabadell, del qual era conseller delegat, va decidir traslladar la seu social a Alacant en ple procés independentista. Una mesura de pressió política que s’ha mantingut al llarg del temps com a avís permanent per a irredempts. En la seua intervenció el president del Cercle no va fer cap referència a aquesta situació i no va aclarir si, una vegada el govern de la Generalitat recaiga finalment en les mans al seu parer adequades, l’entitat demanarà a les grans empreses que tornen a Barcelona.
Triar opció i fins i tot proclamar què és convenient i què inconvenient per a l’economia catalana és un dret que els correspon, sí, però, a més de sentenciar, què aporten el Cercle i el seu president per millorar-ne la situació? Si el Cercle i Guardiola han estat sempre una opinió -una pressió- de part, de part de l’Estat i dels partits d’obediència espanyola, què han aconseguit d’aquesta part per millorar l’economia catalana? Quines inversions han exigit a l’estat i al seu govern per reduir l’enorme distància que separa Catalunya de Madrid, per exemple? Els van fer cas quan el 2018 van proposar un model de finançament que acabara d’una vegada amb l’espoli fiscal? Han fet sentir la seua veu perquè el Corredor Mediterrani no siga una entelèquia o una trampa macabra de terceres vies carregades de problemes? Algú ha parat l’orella quan han demanat les inversions necessàries perquè Rodalies de Renfe no siga un dels principals colls d’ampolla que tant incideix precisament en la baixa productivitat laboral catalana?
Jaume Guardiola i el Cercle d’Economia només tenen ulls i dards contra una de les parts. L’altra només els atén quan els necessita pera intimidar la contrària. El Cercle i el seu president no han aportat res perquè l’economia que tant els preocupa siga més productiva i eficaç sense les traves amb què l’estat la castiga. O no parlen o quan ho fan no els escolten.
Jaume Guardiola i el Cercle d’Economia són insignificants. Només serveixen per a prendre posició. No cal. Ja la coneixia tothom.
1 
