Cada vegada que es fa referència al terme “finançament autonòmic” és Catalunya qui centra totes les atencions i, sovint, tots els recels. La demanda persistent d’equilibri de les balances fiscals ha estat desatesa en les darreres dècades i quan algun partit català ha aconseguit un cert compromís de millora la realitat ha acabat deixant les coses com eren. I encara gràcies.
Però si hi ha un cas encara més descarnat que el del Principat estricte, és el valencià. Les dades que fan referència al finançament d’aquest territori fan feredat. Tots els informes que han anat publicant-se sobre les balances fiscals al País Valencià el situen en el darrer lloc respecte a la mitjana del conjunt de les dites comunitats autònomes. El valencià és un país pobre en ingressos –en comparació amb Catalunya– i, paradoxalment, el finançament que rep de l’Estat el fa encara més pobre. Pobres que són tractats com a rics i acaben encara més pobres.
Al quadre comparatiu de l’execució dels pressuposts generals de l’Estat el cas valencià també és amarg. Les darreres dades que han estat publicades, corresponents al primer semestre de 2024, situen el País Valencià al vagó de la cua entre les dites comunitats autònomes. Mentre que a Madrid aquesta execució arribava al 57 per cent i Catalunya se situava a la cua amb el 20 per cent, el País Valencià tot just superava el 34 per cent.
Aquesta migradesa en l’execució es reflecteix lògicament també en la inversió pública. Fa anys que els empresaris valencians exigeixen a l’Estat –encara més que els catalans– que prioritze el denominat Corredor Mediterrani i fa anys que la resposta sempre és la mateixa: moltes paraules i encara més enganys.
Com en el cas de Catalunya i de les Balears –els Països Catalans comparteixen discriminació i espoli–, la iniciativa pública estatal perjudica profundament l’economia valenciana, la fa menys competitiva i atropella els intents privats de dinamització de sectors clau.
Però, a diferència de Catalunya, allò que resulta més feridor del cas valencià és la resignació amb què les autoritats aparentment pròpies accepten aquesta discriminació. No cal dir que hi ha graus. Graus en l’acceptació i en la subordinació. Mentre Ximo Puig presidia la Generalitat sindicats i patronals van convocar una manifestació en defensa d’una millora en el finançament. El Partit Popular va renunciar a participar-hi perquè “la millora en el finançament s’aconsegueix als despatxos i no amb manifestacions”. Potser les manifestacions, al nord i al sud, serveixen de ben poca cosa, però els despatxos són encara més frustrants.
Com a darrer episodi infame en aquesta resignació tribal de caràcter quasi colonial hi ha hagut ara el discurs de comiat de Carlos Mazón. La intervenció del president de la Generalitat va anar precedida d’un agraïment al rei d’Espanya del tot cortesana. La resta del discurs va ser una crítica amarga a l’“estratègia” de Pedro Sánchez, però en cap moment Mazón va entrar a l’arrel del problema. Qui es queixa de com van funcionar les agències estatals en els moments clau de la dana lògicament hauria de reivindicar controlar aquestes instàncies o disposar-ne de pròpies. Això és ben lluny de la mentalitat de l’encara president en funcions, de la del seu partit i de la immensa majoria de la dreta valenciana. Pel que fa a l’esquerra, la resignació regional forma part també de l’ADN del PSOE.
Estar infrafinançats és un drama, però no saber veure més enllà de la subordinació regional és una autèntica desgràcia.
