El passat dimarts l’expresident del Banc Central Europeu i exprimer ministre italià, Mario Draghi, va presentar el seu esperat informe sobre la competitivitat europea. Es tracta d’un exhaustiu document de més de 300 pàgines on l’economista italià analitza en profunditat una pluralitat d’àmbits, enumera les debilitats europees i fa propostes de millora. A finals de l’any passat ja vam tenir ocasió d’analitzar algunes primeres pinzellades que el mateix Draghi havia posat de manifest de manera preliminar en diverses entrevistes sobre el seu informe. Més recentment, també vam aprofundir en l’informe sobre el mercat únic redactat per un altre exprimer ministre italià, Enrico Letta. Donat que ens trobem davant d’un informe que pot modular la política europea dels pròxims anys i que es tracta d’un document molt extens dedicarem diverses edicions d’aquesta columna a analitzar els seus elements més rellevants agrupats en les diverses temàtiques. Però abans de parlar de polítiques específiques cal explicar per què aquestes són necessàries, és a dir, cal fer un diagnòstic de la situació.
En primer lloc, l’informe constata un element que no és nou en el debat de política econòmica europea: l’estancament del continent amb relació als Estats Units i la Xina. Diverses mètriques ratifiquen aquesta situació. El creixement econòmic d’Europa s’ha anat alentint al llarg dels darrers anys, mentre que el dels Estats Units s’ha mantingut elevat, i el del gegant asiàtic ha experimentat una expansió econòmica sense precedents. Una descomposició del diferencial del PIB per càpita entre Europa i els Estats Units mostra com més del 70% d’aquesta diferència s’explica pels menors nivells de productivitat del continent, i el percentatge restant és atribuïble a una major intensitat laboral.
Un segon element cabdal és la limitada capacitat europea d’innovar i la dificultat de canalitzar aquestes innovacions de manera comercial (transferència tecnològica). En les darreres dues dècades, les tres empreses europees més innovadores han estat del sector de l’automoció, i els canvis en aquest rànquing han estat mínims. Per contra, els líders en innovació als Estats Units han anat canviant al llarg del temps, i els capdavanters han variat entre empreses del sector de l’automoció, farmacèutiques, i ara majoritàriament del sector digital. La destrucció creativa de Schumpeter, un senyal inequívoc d’estancament contra dinamisme.
Un tercer factor rellevant és la gran dependència estratègica de tercers països en sectors importants, i no només des del punt de vista econòmic, també de la seguretat, etc. L’informe Letta també constatava aquesta situació en sectors com l’energia o la defensa. És per això que el to de l’informe clarament va enfocat a reforçar la producció de certs béns i serveis de manera interna per reforçar les cadenes de valor globals davant eventuals disrupcions inesperades, com les viscudes durant la pandèmia i posteriorment per raons geopolítiques.
Finalment, Draghi també li dona importància als actuals nivells de càrrega regulatòria existents a la Unió Europea en un elevat nombre de sectors, i que sovint acaben dictant les estratègies comercials que poden aplicar les empreses. És habitual escoltar una broma recurrent sobre l’excessiva regulació europea: els Estats Units innova, la Xina copia i Europa regula.
L’aplicació de gran part de les mesures proposades necessitarà una enorme voluntat política a escala europea. En molts casos es fa certament complicat pensar que es podran materialitzar, perquè els interessos de cada Estat membre responen a dinàmiques i situacions molt diferents. El ministre de finances alemany, Christian Lindner, ja s’ha pronunciat en contra de l’augment de la inversió que Draghi diu que serà necessari per dur a terme les transformacions econòmiques que Europa necessita per tal de no quedar-se enrere com a actor global en relació amb els Estats Units i la Xina. En els pròxims articles analitzarem més en profunditat algunes de les propostes.
