L’augment dels preus i l’agressiva resposta dels bancs centrals han centrat les portades dels principals blocs informatius en els darrers dos anys. D’alguns dels indicadors econòmics publicats ja es pot inferir un alentiment de l’activitat a conseqüència d’aquesta conjuntura. Les causes i els orígens del creixement de la inflació han estat debatudes àmpliament i, malgrat que a grans trets se n’han identificat les causes, és evident que hi ha divergències en alguns dels factors que han contribuït a la seva persistència.
Un treball recent intenta contribuir a millorar la comprensió d’aquests factors diferencials entre Europa i els Estats Units. Els autors analitzen els elements que influeixen sobre la inflació subjacent i els que incideixen sobre la inflació general, però tenen un caràcter més conjuntural, mitjançant la descomposició en tres elements: la inflació esperada, la rigidesa del mercat laboral i la relativa als xocs econòmics sobrevinguts.
Les estimacions mostren com, en el cas d’Europa, la taxa de variació dels preus del 10,6% pel mes d’octubre del 2022, que va suposar un augment de 9,7 punts respecte a la del gener de l’any anterior, es pot descompondre en 4,8 punts atribuïbles als preus de l’energia i 4,2 punts de la translació a la inflació subjacent, i per tant de caràcter més estructural. Uns mesos més tard, l’efecte del xoc energètic s’havia reduït considerablement, i l’augment dels preus ja responia a canvis no transitoris en l’estructura de costos. En el cas dels Estats Units els resultats són força diferents. Així, dels 7,5 punts d’augment d’inflació respecte inicis del 2021, només 2,8 punts responen a una contribució directa dels preus de l’energia i sols 0,6 punts a la translació de la inflació subjacent. Hi ha 2,3 punts addicionals que responen a xocs en altres indústries. Actualment, gairebé tot el diferencial en preus respecte als nivells previs a l’escalada respon a la situació de rigidesa i sobreescalfament del mercat laboral americà, entesa com la relació entre vacants i desocupats. Això posa de manifest la diferent naturalesa de les inflacions d’Europa i els Estats Units en els darrers dos anys. D’aquesta manera, l’augment inicial de la inflació a banda i banda de l’Atlàntic va ser impulsat per xocs generals vinculats a l’energia, però des de mitjans de l’any 2022 aquests són molt més responsables dels elevats preus a Europa que no pas als Estats Units.
El treball també estima que les mesures per fer front a l’augment dels preus de l’energia van aconseguir reduir la inflació de l’eurozona en 2 punts percentuals al llarg de tot l’any 2022. Amb relació a aquest punt, també caldria analitzar si això compensa l’impacte fiscal de les polítiques aplicades. A finals d’aquest any totes les mesures d’aquest tipus que encara estiguin en vigor deixaran de tenir efecte, cosa que en alguns casos pot suposar un repunt dels preus (per exemple, en el cas dels impostos sobre l’energia temporalment reduïts o directament suspesos).
La lliçó que podem extreure és que, si bé és cert que l’escalada inicial dels preus tenia elements comuns a escala global, amb l’energia com a factor subjacent, hi ha hagut elements clarament diferencials en el seu grau i la seva persistència posterior, enormement condicionats per factors estructurals de cada país. Una vegada més, es posa de manifest la complexitat de molts fenòmens econòmics que ens han de fer defugir de relats simplistes i sovint espuris en funció del color polític de qui els sosté.
