La nova llei antiokupació aprovada pel Parlament català ha suscitat un intens debat entre la classe política, els juristes i la ciutadania en general. Aquesta normativa, que ha estat aprovada per diversos partits polítics, inclosos Junts, ERC, PSC, Ciutadans i Vox, és criticada per altres, ja que consideren que és inconstitucional i que genera “estigma i conflictivitat”. En aquest article, des d’una perspectiva jurídica, vull reflexionar sobre els possibles efectes que tindrà la nova llei i sobre les seves possibles conseqüències.
La nova llei, en teoria, vol afavorir a les comunitats de propietaris que pateixen pisos ocupats conflictius. Es tracta d’agilitzar els desallotjaments de les ocupacions il·legals en habitatges de grans propietaris que no actuïn en un termini de 30 dies i una vegada es desallotgin el pis s’haurà de cedir durant set anys per a ús social. No obstant això, la normativa presenta diversos problemes des del punt de vista legal i social. Per començar, la llei excedeix les competències del legislador català, ja que només els propietaris tenen legitimació per interposar una demanda sobre un cas d’ocupació i per habilitar la competència dels ajuntaments s’ha de fer mitjançant una llei estatal. En aquest sentit, és altament probable que la llei sigui declarada inconstitucional.
Però, també s’han de tenir en compte altres problemes importants que podria generar. Un d’ells és que la normativa només se centra en els habitatges de grans propietaris, ignorant completament les ocupacions de pisos de petits propietaris. Això es tradueix en una discriminació injustificada cap a aquest col·lectiu, que pateix les conseqüències de les ocupacions il·legals sense cap mena de protecció legal i recordem que la majoria del parc immobiliari està integrat per petits propietaris. Així doncs, la llei és ineficaç per abordar el problema de les ocupacions il·legals del tot.
A més, la llei no aborda les arrels del problema de les ocupacions il·legals, que sovint són la manca d’alternatives residencials per a les persones més vulnerables. En aquest sentit, el govern català hauria de centrar-se a dotar de recursos els serveis socials per tal de proporcionar aquestes alternatives als col·lectius més vulnerables, en comptes de legislar sobre qüestions que excedeixen les seves competències i oferir solucions a tota classe de propietaris que pateixen aquesta invasió de la seva propietat.
Per tant, aquesta nova llei antiokupació és només un exemple més de la inestabilitat jurídica que es viu en el mercat immobiliari català per l’excés de normativa i que la majoria acaben sent declarades inconstitucionals. El legislador no ataca el problema d’arrel i que bàsicament és la poca oferta d’habitatge social.
Una altra qüestió és que dependrà de cada ajuntament iniciar o no aquestes accions, no és obligatori sinó potestatiu per cada consistori i, per tant, tampoc comportarà una solució definitiva per les ocupacions dels grans tenidors.
També s’ha de tenir en consideració la legitimació que té un ajuntament per iniciar un procediment judicial que únicament el pot realitzar un propietari. Com acreditaran aquesta subrogació? Com poden saber que és una ocupació il·legal si no se sap si tenen el consentiment del propietari? Serà una qüestió que haurà de resoldre el tribunal i evidentment s’haurà de portar al propietari al procediment perquè digui la seva.
En conclusió, cal una reflexió més profunda per abordar el problema de les ocupacions il·legals i buscar solucions sostenibles a llarg termini. La nova llei antiokupació és només un primer pas i és una bona notícia perquè demostra que el legislador ja coneix que existeix un problema, però ha de ser millorada per garantir els drets de tots els propietaris i inquilins, fer-se per l’òrgan competent i que analitzin les diferents situacions que s’estan produint. És important que el debat sobre l’ocupació continuï i es tingui en compte la diversitat de perspectives i això per arribar a solucions justes, ràpides i eficaces per a tothom.
