L’economia espanyola travessa un moment complicat. Les conseqüències de l’encara present conflicte bèl·lic entre Rússia i Ucraïna, així com la creixent inflació, han reduït el poder adquisitiu dels espanyols. El problema, no obstant això, és que res es deslliura d’aquest clima d’incertesa, ni tan sols un sector tan important per a la nostra economia com és l’immobiliari.
En el cas concret del mercat del lloguer, la seva situació no és la millor, ni per als propietaris ni per a aquelles persones que aspiren a arrendar un habitatge. Als motius ja esmentats, s’ha d’afegir la inestabilitat jurídica que ha provocat el Govern amb la seva insistència en les polítiques intervencionistes que, fins al moment, s’han mostrat ineficients en la seva majoria.
Més enllà de valoracions personals, és una realitat que l’intervencionisme està arribant a uns extrems perillosos en el lloguer, on cada vegada els propietaris troben més traves i obstacles. I tot això sense oblidar els habituals pronunciaments i sentències del Tribunal Constitucional (TC), que s’ha vist obligat a declarar inconstitucional tota mena de Decrets llei i normes proposades per l’Executiu en aquesta matèria.
Una de les mesures més populars que anuncia el govern espanyol és l’aplicació d’un límit al preu del lloguer, la qual ja ha estat provada amb anterioritat a Catalunya (declarada inconstitucional pel TC), on va quedar demostrat que en comptes de dinamitzar el mercat provoca l’efecte contrari. Intervenir no és la solució, la clau exigeix incentivar al propietari a ser partícip del mercat, a través de, per exemple, desgravacions fiscals sobre l’IRPF dels treballadors, i protegir-li amb una agilitació en els procediments per a resoldre contractes d’arrendaments davant impagaments o ocupació, així com per a aconseguir els diners que li van deixar de pagar.
És important detenir-nos a analitzar qui forma el gruix dels propietaris dels habitatges. Sempre es proposen lleis i normes pensant en els grans propietaris, quan la realitat és que el 75% del mercat està format per petits propietaris que lloguen el seu habitatge per a complementar la seva pensió o sou, o que viuen d’algun pis heretat. Aquest col·lectiu, com també succeeix amb els inquilins, no se situa dins dels grups poblacionals amb rendes més elevades i està veient com la inflació afecta greument a la seva capacitat econòmica. Una cosa que no deixa de sorprendre’m és l’aparent desconeixement de l’Executiu del mercat del lloguer actual.
Així hem arribat a la situació actual, en la qual les polítiques públiques han expulsat als inversors del mercat i perjudicat en excés als petits propietaris, que acaben optant per no posar els seus habitatges per llogar, reduint així l’oferta i contribuint a més inestabilitat al mercat.
Arribats a aquest punt, per tant, és important aturar-nos a analitzar la Constitució i preguntar-nos, quin dret té més importància? El dret a la propietat privada o el dret a un habitatge digne? Poden conviure? O són excloents? Veient les decisions que s’estan prenent, avui dia, per a mi cap dels dos preval, perquè ens trobem en una situació en la qual ni es protegeixen ni la propietat privada ni la llibertat de mercat ni l’accés a un habitatge digne als sectors més necessitats de la població.
Hi ha una clara falta d’inversió per part de les administracions per augmentar el parc públic d’habitatges, que només representa, el 2022, el 2% del total. Aquelles persones vulnerables que no estan en situació d’accedir al mercat immobiliari han de ser ajudades pel govern, però aquest està més enfocat en traslladar al propietari l’obligació de facilitar lloguers socials o paralitzar procediments judicials de desallotjament. En definitiva, polítiques públiques conjunturals pensades a curt termini que no ataquen a l’origen del problema.
