La invasió d’Ucraïna per part de Rússia i la crisi energètica associada han estat un accelerador important pel camí cap a la descarbonització d’Europa. Els darrers anys, a excepció del breu impàs del Coronavirus, la lluita contra la crisi climàtica i la necessària descarbonització de les nostres economies ja s’havia erigit com la principal prioritat de l’agenda col·lectiva, però algunes de les actuacions necessàries per a executar aquest profund canvi tenien conseqüències disruptives i necessitaven àmplies inversions, la qual cosa feia que la velocitat no fos tan ràpida com els experts reclamaven. Un cop desaparegut el subministrament de gas procedent de Rússia, les grans inversions per a la ràpida descarbonització no han tingut cap altra alternativa.
Reduir dràsticament la dependència dels combustibles fòssils ha estat als plans de contingència d’arreu d’Europa durant els últims mesos, sobretot en l’àmbit empresarial. La situació actual és objectivament millor que fa un parell d’anys: s’ha avançat notablement en autoconsum fotovoltaic per a indústries, mentre que l’hidrogen, biomassa i biogàs són ara alternatives tangibles per a la generació de calor industrial. L’entrada en vigor de l’impost als envasos plàstics ha coincidit temporalment amb la crisi energètica i ha propiciat l’aparició de propostes de packaging més sostenibles, de la mateixa manera que l’augment del preu del combustible dièsel – àmpliament utilitzat al transport per carretera – ha forçat el replantejament de determinats formats de producte que contenien una proporció excessiva d’aire.
El mercat ha fet la seva funció: en augmentar els costos dels combustibles fòssils, dels envasos de plàstic i del transport per carretera, ha accelerat notablement la creativitat tecnològica per a disminuir l’impacte en costos, forçant tota mena d’alternatives de menor petjada ambiental. Aquesta circumstància porta a dues reflexions. En primer lloc, que la pressió en forma de majors costos és una eina excel·lent per a accelerar la descarbonització de la nostra societat: cal potenciar instruments com el pagament per emissions de CO2 (per exemple, mitjançant el sistema de taxes EU-ETS, Emissions Trading System, que ja està en vigor però amb excepcions notables com el sector aeronàutic) o altres taxes que ajudin a internalitzar els impactes ambientals de cada producte i servei, sense caure en la temptació que tot plegat tingui un afany recaptatori.
La segona reflexió que podem fer a partir de la “prova pilot” que ha estat de facto la crisi energètica del darrer any a Europa és que cal revisar que la regulació comunitària i estatal estigui llançant els incentius correctes per a la descarbonització al llarg de les cadenes de valor. És cert que un augment de costos energètics i la proliferació de taxes a elements amb elevat impacte ambiental propicia la transformació profunda de la indústria europea, però cal resoldre la situació dels productes importats de fora de la UE per traslladar aquest efecte als hàbits de consum de tots nosaltres. Si no s’aconsegueix equilibrar el terreny de joc entre els majors requisits per a la indústria europea i els productes que arriben als nostres ports procedents d’arreu del món, tan sols s’aconsegueix encarir la proposta europea amb relació a altres geografies més endarrerides en el procés de descarbonització, la qual cosa deixa fora del mercat la nostra economia.
Resoldre aquesta qüestió no només exigeix garantir que les taxes d’internalització d’impacte ambiental – com el citat esquema EU-ETS o l’impost al plàstic – siguin també d’aplicació als productes importats, cosa que avui no es compleix; sinó que també implica fomentar la transparència amb la qual traslladem tot això a la ciutadania. És incomprensible que no s’estigui aprofitant la informació objectiva que tenim sobre tots els productes fabricats a Europa i que es pren com a base del sistema de taxes ambientals que tenim en vigor (consum energètic per unitat de producte, consum de plàstic, petjada de transport) per a divulgar-ho als consumidors i guiar els hàbits de consum. La manera més senzilla seria replicar el Nutri-Score (etiqueta nutricional en escala A, B, C, D, E; on A és la millor opció i E la pitjor) com a Eco-Score que sintetitzi la petjada ambiental a l’etiquetatge amb uns criteris comuns.
El moment és delicat: el camí que hem avançat els darrers dos anys pot servir per posicionar Europa com a geografia líder en el camí cap al net-zero, o bé per destruir la indústria europea i generar una enorme dependència de productes i serveis importats de l’exterior. Tot depèn de si es fixen els incentius correctes.
