Aquesta setmana l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) ha publicat la quarta opinió sobre l’Ingrés Mínim Vital (IMV). En aquest context, no és només una avaluació tècnica d’una política social, sinó també un exercici de resistència institucional. En un moment en què la credibilitat dels organismes independents està en entredit —especialment després del relleu al capdavant del Banc d’Espanya i la dimissió d’alguns dels seus càrrecs més tècnics—, la tasca de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal adquireix una importància renovada.
L’AIReF, com a institució nascuda per garantir la sostenibilitat de les finances públiques i vetllar per l’ús eficient dels recursos, ha anat consolidant una segona funció no menys rellevant: la d’esdevenir una veu solvent, crítica i imparcial dins de l’ecosistema institucional espanyol. Aquesta quarta opinió sobre l’IMV, centrada en l’impacte de la prestació sobre l’ocupació, és una mostra d’aquesta vocació d’independència, però també de la pressió creixent que rep des del mateix govern central.
Aquesta pressió es fa visible en el malestar expressat per la seva presidenta, Cristina Herrero, pel que fa a la proliferació d’encàrrecs governamentals fora del marc previst per la seva llei orgànica. Encàrrecs que, a més, no compten amb finançament addicional ni respecten l’autonomia metodològica de l’agència. L’últim exemple, el mandat per analitzar la regla de despesa en pensions per a 2026, il·lustra com el poder executiu pot intentar condicionar, fins i tot involuntàriament, la llibertat analítica d’una institució fiscal independent. És un senyal d’alerta: quan l’Estat vol que una institució avaluï, però també li marca el calendari, la metodologia i no aporta recursos per fer-ho, la independència comença a ser una mera entelèquia.
Pel que fa a l’avaluació pròpiament dita, el document ofereix una anàlisi sòbria i ben estructurada de l’evolució del IMV i del seu complement d’ajuda per a la infància (CAPI). Les dades més rellevants mostren llums i ombres: tot i un increment del 14% en beneficiaris de l’IMV i del 34% en el CAPI durant el 2024, la cobertura efectiva continua sent limitada. Només un 42% dels potencials beneficiaris del IMV i un 23% del CAPI l’arriben a percebre, i el fenomen del non take-up —és a dir, la no sol·licitud per part de persones amb dret— segueix essent estructural: més de la meitat dels destinataris potencials no accedeixen a la prestació.
Aquesta edició introdueix, per primera vegada, una estimació causal de l’impacte del IMV sobre el mercat laboral. Els resultats mostren que la percepció de la prestació redueix els dies treballats mensualment (0,6 dies menys, un 11%) i la probabilitat de treballar (caiguda del 12%). A més, els efectes són més acusats en joves menors de 30 anys i en llars monoparentals. L’intent de contrarestar aquest efecte amb un incentiu a l’ocupació, implementat des de 2023, s’ha demostrat ineficaç i amb serioses mancances de disseny. La mateixa AIReF proposa una reforma profunda d’aquest mecanisme per fer-lo més transparent, visible i amb efectes immediats. Entre aquestes propostes concretes destaquen la verificació automàtica de requisits, l’automatització del CAPI des de la inscripció del menor al registre civil, i la necessitat de quantificar objectius d’impacte. És un exercici d’evidència empírica al servei de la política pública.
En definitiva, la quarta opinió sobre l’IMV reafirma el valor de tenir una institució independent, amb capacitat tècnica i veu pròpia, que posa dades sobre la taula, qüestiona dissenys ineficients i proposa millores. En un context on les institucions són cada cop més vulnerables a les lògiques polítiques, defensar i enfortir l’autonomia de l’AIReF és una qüestió no només de bones pràctiques, sinó de qualitat democràtica.
