Iberdrola ni pensa en l’1,2% de la seva facturació. L’1,2% de la facturació d’Iberdrola és, per a Ignacio Sánchez Galán, el mateix que per a mi els 50 cèntims que em vaig trobar l’altre dia a la butxaca d’un pantaló recollint la rentadora. Una minúcia, autèntiques engrunes. Iberdrola, però, és la definició d’una estructura comptable excepcional: parlant malament, d’uns beneficis caiguts del cel. La multinacional amb seu a Bilbao guanya, i guanya, i guanya, a la sortida d’una espiral inflacionista que es nota d’aquella manera a les butxaques dels consumidors. 5.000 milions de beneficis en només nou mesos, i 100 milions i escaig d’impost. Una ganga! El mateix president ho deia, les xifres de l’impuestazo, els focs de l’infern fiscal de Pedro Sánchez, són “poca cosa comparada amb l’activitat del grup”. Per no dir res de res de res.
Els seus veïns de baix, Repsol, no han estat tan mesurats en la resposta a Moncloa. Els escarafalls típics d’empresari dickensià, però, han anat acompanyats d’amenaces amb un fonament ben material per al país: Si ens cobreu un 1,2% dels ingressos -allò que Iberdrola equipara a un cafè i un mini de fuet- ja no fem la transició energètica!. Una amenaça, a més, que afecta a on afecta: el País Basc i Catalunya -Madrid no ho necessita, tot això; ja té els diners de tothom-. 335 milions i escaig previstos per al 2024 sobre un benefici de més de 1.600 milions només entre el gener i el juny, i ara resulta que l’hidrogen i les renovables ja no són tan importants. O ho són, però allà on no les cobrin. El mateix amb Cepsa, en el seu cas a Andalusia, perquè Déu els guardi de tocar un sol euro que pugui anar a parar a la cort borbònica. Abans, deixar d’emetre era urgent i imprescindible. Ara, pot esperar que “hi hagi estabilitat fiscal”. Quina sort que hàgim aturat l’emergència climàtica fins que torni a governar el PP, no?
Que les grans empreses petrolieres saltin al coll del regulador per cada euro destinat a les arques públiques que hi obliga no és estrany -quanta de l’energia que generen va destinada a no pagar Societats?-. És, de fet, d’una certa -curiosa, divertida- normalitat democràtica. És la postura de Sánchez Galán, però, la que demostra que el disseny de l’impost a les energètiques és un nyap. Prou maldestre, de fet, perquè un dels empresaris més empresaris de l’Ibex-35 pugui dir en alt allò que normalment es reserva per al consell d’administració: que aquest gravamen que en roda de premsa amenaça la continuïtat del sector no és, realment, per tant. I la ferida sagna encara més quan s’observa que el mateix tipus que ni fa pessigolles a Iberdrola, esdevé una veritable amenaça per a altres empreses del sector. Les petrolieres independents, importadores i comercialitzadores sense capacitat de refí, podrien patir profundament allò que estava destinat als gegants només per tenir una activitat amb molts ingressos, sí, però també amb moltes despeses. I són empreses, a més, que no operen des d’un palauet madrileny: ho fan des de Catalunya, o des de Canàries. Quina mala sort, un altre cop!
L’impuestazo té, així, un tarannà similar al de l’impost de patrimoni, un altre exemple d’autèntica negligència fiscal: pel seu disseny i les seves exempcions, el de la riquesa és un gravamen que ataca molt més les rendes bastant altes -professionals amb salaris molt per sobre de la mitjana, per exemple- que no pas els rics rics. Un advocat d’èxit, per exemple -com demostrava un recent estudi de la UPF- està molt més exposat a Patrimoni que un milionari hereu d’una multinacional; de la mateixa manera que una empresa raonablement gran d’implantació territorial tremola amb l’impost, mentre una Ibex monstruosa riu i fa un glop al got de Soberano. Mirant el nostre abrasiu veí, però, hom es pregunta si el legislador és tan negat per repetir tan sovint aquest error. O si, per contra, hi ha alguna cosa a la raó de l’Estat espanyol que el fa estimar tantíssim els megarrics -per sobre, fins i tot, del teixit empresarial de debò-.
