La batussa al Despatx Oval entre Zelenski i Trump ha fet tremolar tot el continent europeu. Fa l’efecte que els Estats Units volen tallar en sec el seu suport econòmic i militar a Ucraïna i que les nacions europees hauran d’aportar l’ajuda que els americans no estan disposats a continuar oferint. Això implicarà un esforç fiscal considerable per part dels ciutadans europeus.
En temps de guerra, el ball de xifres és considerable, però segons les anàlisis de la informació pública disponible, els països de la UE han contribuït entre cent mil i dos-cents mil milions d’euros en ajuda militar i humanitària. La contribució dels EUA rondaria al voltant del mateix import. Per posar-ho en context, la despesa militar de països com França o Alemanya volta els seixanta mil milions d’euros. Fins ara l’esforç ha estat considerable, però sostenible. Ara bé, una retirada americana implicaria doblar la despesa si es vol mantenir el mateix nivell de suport. Tot això, és clar, si considerem que l’ajuda que els EUA estan oferint a hores d’ara, es pot substituir fàcilment sense increments considerables en els costos.
La irresponsabilitat fiscal dels estats europeus en temps de pau ha estat desmesurada, atès que han acumulat un volum de deute que els fa vulnerables davant d’una futura necessitat de destinar recursos a la seva seguretat. Itàlia acumula un deute públic de 140% sobre el seu PIB, França, un 110%, Espanya, un 105% i Alemanya, un 60%. Tots aquests països tancaran l’any amb dèficit fiscal. L’alt nivell d’endeutament no només posa en risc el seu futur accés als mercats financers de deute, sinó que qüestiona l’habilitat de poder mantenir el poder adquisitiu de l’euro, atès que una part important dels actius del Banc Central Europeu són títols de deute públic. És evident que en un escenari d’alta confrontació, el banc central es veuria obligat a comprar-ne encara més per motius de força major, tensant enormement el seu mandat d’estabilitat de preus.
Pel que fa a les conseqüències en altres sectors de l’economia, caldria destacar que malgrat la dependència del gas natural rus que tenia l’economia europea abans de la guerra, s’ha pogut restablir l’ordre en el mercat energètic gràcies al subministrament de gas natural liquat per part dels Estats Units. Aquest és un punt on els interessos econòmics americans i europeus coincideixen: Donald Trump ja ha aprovat mesures per facilitar la producció i l’exportació de gas natural, que hauria de comportar un abaratiment dels costos energètics per a Europa els mesos vinents. Això sobretot beneficiarà una Alemanya que, si el nou primer ministre no dona un cop de timó, sembla decidida a tancar definitivament les seves centrals nuclears.
Europa s’ha acostumat que Amèrica assumeixi els costos de la defensa del continent. Això ha permès una expansió de l’estat del benestar i relegar la defensa a una prioritat de segon o tercer ordre. Alhora, ens ha robat moltes coses, com ara la preparació industrial, logística i humana per si mai la guerra torna a amenaçar casa nostra. Finalment, sembla que l’idil·li s’ha acabat. L’any 2025 podria ser el punt d’inflexió en el qual les nacions europees tornen a mirar els ulls del seu destí.
